L’any 2020 suposarà un abans i un després en tots els vessants de les nostres vides. Parlant estrictament d’economia, la incertesa de la recuperació de les empreses privades i de les Administracions Públiques és molt elevada. La notícia positiva de la vacuna de Pfizer amb una eficàcia del 90% és un estímul temporal per als mercats, però… què passaria si aquest 10% es traduís en un fracàs del medicament o el virus tornés a mutar i ens haguéssim d’enfrontar a més restriccions, confinaments o tancaments de negocis?
Hi ha una cosa molt clara en tot això: independentment de si la recuperació econòmica serà en forma de V, de U o de L, i de quin horitzó temporal abastarà, els principals bancs mundials, és a dir, la Reserva Federal als Estats Units (coneguda com la Fed) o el Banc Central Europeu (BCE) a la Unió Europea, per posar dos exemples de renom, estan aprovant grans paquets d’estímul econòmic per tractar d’aixecar una economia colpejada i que trontolla. El que compta en aquest panorama actual és que el valor del diners cada cop és més petit a tot el món per causa de la impressió desmesurada de bitllets.
Repassant la història, el 1965 la Casa de la Moneda dels Estats Units va començar a degradar les monedes de plata. És a dir, a diluir la quantitat de plata amb la qual es fabricaven aquestes monedes, barrejant el seu contingut amb metalls bàsics, com el coure i l’estany.
El 1971, el president Richard Nixon – sense l’aprovació de Congrés – va desvincular el dòlar nord-americà del patró or (gold standard) i va canviar les regles dels diners, no només per als Estats Units, sinó també per a la resta del món.
Quan el president Nixon va eliminar el vincle del dòlar amb el patró or, la moneda fiduciària es va convertir en el que alguns experts anomenen «diners falsos». Això es deu al fet que, en lloc d’estar lligat a diners reals com ho és l’or, el dòlar va passar a estar recolzat únicament per la «plena fe i crèdit» dels Estats Units.
Per què Nixon va prendre aquesta decisió?
Perquè els dèficits comercials entre la primera economia mundial i altres països estaven creixent massa. S’importaven més béns del que s’exportava als USA i això donava lloc a pèrdues d’or en la primera potència econòmica.
Aquesta acció de Nixon va formar part d’un seguit de canvis que van donar lloc a la crisi financera de 2008. De fet, aquest esdeveniment va permetre als Estats Units imprimir quantitats de diners gairebé il·limitades i crear tant deute com volgués. El mateix està passant amb tots els principals bancs centrals del món.
Per comprendre com l’eliminació del patró or va convertir al dòlar en «diners fals», només cal revisar aquest gràfic que mostra el comportament de les principals monedes internacionals de 1900 a 2018:
La pregunta de molts economistes és: poden les persones que estan en poder resoldre la nostra actual crisi econòmica? Com es pot resoldre la crisi quan les mateixes persones i organitzacions que la van crear (i es beneficien d’ella) segueixen estant al davant i control del sistema?
En la dècada de 1980, els rescats governamentals ascendien a milions. En la dècada de 1990, ascendien a milers de milions. I avui en dia, arriben a bilions de dòlars (o d’euros).
El dòlar, l’euro, el iuan, el ien i totes les monedes fiduciàries dels diferents estats són diners en els quals, gradualment, s’està perdent la confiança.
Quan una moneda no està sostinguda per diners reals, els governs poden imprimir més i més bitllets lligats a aquesta moneda del no-res. Això condueix a una major inflació o el que és el mateix, la devaluació del poder adquisitiu d’aquesta moneda.
Això no és cap novetat. Des de l’antiga Roma fins a la República de Weimar a Alemanya i l’actual Zimbabwe, s’han imprès o devaluat les seves monedes fins al punt de no tenir retorn, generant una hiperinflació, en què els diners literalment es tornen inútils i la gent s’empobreix.
Fa molts anys, la situació era diferent i es podia estalviar amb èxit. Però avui en dia, aquesta idea és obsoleta perquè davant la inflació, els que estalvien deixant els diners en un compte bancari o amagant els quartos sota el matalàs, acaben perdent valor dia rere dia.
Des de 1971, el dòlar nord-americà ha perdut el 95% del seu poder adquisitiu. Cada vegada que la Reserva Federal fa una jugada relacionada amb els seus plans de flexibilització quantitativa (QE), l’or i la plata augmenten de valor.
En conseqüència, els estalvis en euros o en dòlars de moltes persones estan perdent gradualment valor davant la pujada de la inflació i de la cistella de la compra.
Actualment, milions de persones desitgen el retorn al patró or. Dit d’una altra manera, volen que tornem a l’època anterior a 1971, en què els bitllets eren diners reals com els commodities (or i plata fonamentalment).
Si bé és possible que això passi, no és probable. El cost de fer-ho segurament significaria un col·lapse massiu de tot el sistema econòmic mundial. Malgrat això, en lloc de somiar amb temps passats, que no tornaran, el meu consell és concentrar-se en desenvolupar la nostra educació financera i armar una estratègia de protecció per al nostre capital.
L’or i la plata són recursos finits. Això vol dir que els governs del món no poden produir aquests metalls quan vulguin. També són diners reals, el que significa que posseeixen un valor intrínsec i es poden utilitzar per comprar altres articles que també tinguin valor.
En definitiva, mantenir una porció de la seva cartera o patrimoni (personal o empresarial) en commodities és una assegurança, una protecció contra les males decisions que puguin prendre les elits financeres. Així com tenim una assegurança per a protegir la nostra llar, el nostre negoci o els nostres vehicles, l’or i la plata tenen un propòsit similar.
Totes les inversions impliquen risc, però l’or i la plata no impliquen cap. El preu de tots dos metalls pot pujar o baixar, perquè el valor del nostre diner fiduciari també fluctuarà. A l’estar denominat en dòlars, el preu d’aquests metalls variarà però no el seu valor real. L’or i la plata seguiran existint amb el pas del temps. Van existir abans de vostè i de mi i ho seguiran fent quan ja no hi siguem en aquest món.
Quan compri or o plata faci-ho pensant en una protecció a llarg termini, de forma permanent. No amb intencions de vendre’ls. Així com Warren Buffett té accions que no pensa vendre mai, molts inversors adquireixen or i plata amb el mateix objectiu. Observin, a modus d’exemple, el comportament de l’or des de principi d’any:
Si el seu perfil d’inversor-estalviador és molt més arriscat, també es pot protegir amb el que molts experts anomenen “els diners del poble”, el Bitcoin. El BTC va néixer com a resposta a la crisi econòmica de les hipoteques “subprime” del 2008 i la posterior gestió dels governs, absolent els bancs i prement el botó de la impressora dels diners.
Utilitzant la tecnologia blockchain i de manera descentralitzada, la criptomoneda que va néixer l’any 2009 i és ja la preferida dels joves que volen canviar les regles del joc. En només una dècada, ha passat de valdre uns pocs cèntims a fregar els 20.000 dòlars a finals de 2017. Després va caure a 3.000 dòlars en el 2018 davant una campanya molt negativa dels bancs, les institucions monetàries i els mitjans de comunicació. Actualment però, amb la cada cop més implicació dels inversors de Wall Street que no volen perdre’s aquesta oportunitat, BTC està intentant superar els seus màxims:
En definitiva, #ElMillorConsell que us podem donar per afrontar els temps turbulents i d’incertesa que ja venen és preparar-nos i assegurar-nos de tenir al voltant d’un 10% de les inversions en or, plata, accions de companyies mineres d’ambdós metalls preciosos, o Bitcoins, protegir les nostres inversions i la nostra cartera.
