Ens trobem, una vegada més, redactant un article crític més, davant d’una reforma legislativa més.

És veritat que cansa una mica, però també cansa escoltar i llegir les falses eufòries pre i post reformes, més afins al rèdit polític que amb incidència a la realitat social. També cansa l’escarida valentia i sentit comú dels que governen i dels que legislen, dels que ens representen. També cansa la reiterada deficiència tècnica-legislativa i la manca de claredat i de determinació.  

D’entrada, el Govern o part de l’executiu actual – excloent-hi al sempre ambigu socialisme espanyol- va definir com a «pilar essencial» dels seus objectius derogar i deixar en l’oblit “la reforma laboral del PP” de fa deu anys, sent un element determinant del document programàtic de l’acord de govern, del Govern més progressista de la història.

Malgrat tot, i després de tanta polèmica, tant de bombo mediàtic, realment ha canviat de forma substancial el marc de les relacions laborals del país? Ells asseguren que sí, de manera reiterada i sense cap pausa perquè si ens aturem a veure quina ha estat la “reforma” la resposta no és tan clara, com ells ens volen fer creure. Això sí, potser a força de repetir-ho arribem a pensar que sí l’han reformat.

Sigui com sigui, el canvi actual s’ha plantejat com una manera de soterrar qüestions fonamentals de la reforma que el PP va fer l’any 2012, com per exemple: la reducció de l’import de les indemnitzacions, la desaparició dels salaris de tramitació o la innecessària autorització administrativa en els expedients col·lectius. Ara, i repassant el document provisional de «la reforma» ni tan sols s’han posat sobre la taula.

Per cert, és curiós que a alguns, tan entregats al do del postureig, no se’ls hagi acudit una millor data d’aprovació que el 28 de desembre… en fi.

S’ha de dir que en aquesta última reforma laboral s’ha reduït la tipologia del contractes laborals temporals, que ara només poden ser l’estructural (l’anterior eventual més limitat, sempre amb les odioses excepcions com Nadal o en temps d’aplicació, per si de cas) i els contractes de substitució (anterior ‘interinatge’). És ben bé que si fixem altres noms també fa la sensació que sigui una altra cosa, com amb els “nous” contractes formatius, ara denominats en ‘alternança’ i de ‘pràctica professional’.

Doncs, ja està, ja hem solucionat la temporalitat en la contractació, oi? Ja els hi podem dir a les noves generacions, potser pensen que són imbècils, que tenen el mercat laboral preparat per acollir-los amb els braços oberts, amb treballs indefinits que els garanteixen l’estabilitat a la feina. Perquè, és clar, si canviem la Llei, modifiquem la realitat, oi? Només trobo a faltar una derogació legal d’aquesta inacabable pandèmia i així ja ho solucionem tot.

Al mateix temps es dona especial rellevància al contracte fix discontinu, adequat per a empreses que la seva activitat es defineix pel seu caràcter estacional o de temporada. Tota una declaració de principis de la nostra economia. Després ens preguntem per què som capdavanters en el rànquing en l’afectació de la pandèmia i estem a la cua en la recuperació econòmica…  

En fi, des del meu punt de vista, aquestes són unes insubstancials modificacions, amb alguns retocs, com rebaixar una setmaneta el període de consultes en els ERTOS de les pimes, i llestos. En el fons, NO és una gran reforma, però si ho anunciem molt alt, si fem molt de soroll, semblarà que és LA REFORMA.

Això sí, totes les mesures impliquen sempre una major càrrega pels operadors econòmics o per les empreses. De fet, tot això que planteja el Govern són decisions en les quals l’executiu o les administracions públiques es mullen? No pas gaire. Els hi posaré un exemple en format d’endevinalla: a què no saben quina empresa és que utilitza de forma més “fraudulenta” la contractació temporal? Els donaré un comodí: és l’empresa de tots.

En aquesta línia, també hi trobem l’encariment de la cotització dels contractes de duració determinada inferior a 30 dies o el considerable increment de les sancions per part de la Inspecció de Treball per contractes considerats fraudulents.  

S’ha posat de manifest que ha estat un «objectiu fonamental» la recuperació de la primacia del contracte indefinit, com si en algun moment no hi hagués hagut primacia, almenys legal, en aquests casos….

Un altre tema és l’ús abusiu del contracte temporal en qualsevol de les seves modalitats. En aquest sentit, l’enduriment del requisit justificatiu de l’objecte de la contractació temporal que es realitzi, especialment en els contractes temporals estructurals, ha quedat molt lluny de la nul·litat de les extincions dels contractes temporals fraudulents de la que s’havia parlat.   No obstant això, tampoc ens posarem a l’alçada d’allò que critiquem.

No negarem que algunes modificacions de la reforma que tenen certa rellevància, com a mínim en el marc teòric.

Podem considerar com a «aparentment destacables» les modificacions següents:

  • La recuperació de la ultraactivitat plena dels convenis col·lectius, que potser interessava a tothom disminuint la pressió en la negociació i que resultarà convenient a uns o altres depèn de la conjuntura del moment.
  • La prevalença del conveni del sector sobre el conveni d’empresa, però a canvi es manté intacte, finalment, el redactat de l’art. 41 ET relatiu a les modificacions substancials de condicions de treball per causes ETOP.
  • No s’ha incorporat la pretensió d’intervenció necessària dels sindicats més representatius en la negociació d’aquests expedients amb les empreses, i per això, aquestes, en cas de no comptar amb representació legal dels treballadors, podrà negociar aquestes mesures amb una comissió “ad hoc” entre els seus propis empleats. Això també succeeix amb els supòsits de mobilitat geogràfica o “descolgue” del conveni col·lectiu d’aplicació.
  • Per últim, l’aplicació del conveni del sector de l’activitat feta en les contrates i subcontrates. No obstant això, aquesta modificació afecta bàsicament a les denominades empreses multiserveis o outsourcing. Com es pot intuir són qüestions que, en determinades situacions, amb relació a concrets vincles laborals, poden resultar rellevants, però no de manera generalitzada. Tot plegat, fa la sensació que la reforma planteja un escenari que, en el fons, res canvia.

Ben aviat començarà el tràmit parlamentari i, no ens enganyem, tampoc es pot esperar transcendència de la intranscendència. Es comenta que els partits nacionalistes pretenen establir modificacions, que poden ser importants, en aspectes vinculats a la negociació col·lectiva per donar prevalença als convenis col·lectius sectorials autonòmics sobre els d’àmbit estatal.

Així i tot, novament ens quedarem contemplant la finalització de la tramitació, esperarem que surti el portador de la contraportada d’aquesta pel·lícula en la qual se’ns indica el “i esto es todo, amigos”. I sí, ja estarà. Més bombo i platerets i, en teoria, ja tindrem la solució definitiva per l’adequat marc de desenvolupament del mercat de treball a Espanya. O no?

Amb això concloc el que segurament que no és l’anàlisi o la crítica més incisiva, sinó una crítica més, sobre el que tampoc és LA REFORMA, sinó una reforma més.