És sobradament conegut que la situació del dret de l’habitatge, sobretot respecte dels lloguers, fa anys que és força complicada. A més a més, amb la declaració d’estat d’alarma i amb la suspensió de l’exercici d’activitats econòmiques que ha provocat la pandèmia, el percentatge de famílies vulnerables s’ha vist disparat, igual que s’han agreujat situacions ja de per si delicades, tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista social.
Precisament, durant l’estat d’alarma i les seves pròrrogues es van adoptar mesures per a la protecció d’aquests col·lectius més vulnerables: des de la possibilitat de pactar moratòries en el pagament, passant per la pròrroga de la durada de contractes, fins a arribar a determinar l’obligació dels grans tenidors d’adoptar mesures en aquest sentit.
Aquest paquet de mesures ha estat àmpliament difós i comentat des de tots els punts de vista, però una altra alternativa, que potser ha passat més desapercebuda, és la suspensió, en determinats supòsits, dels llançaments o desallotjaments en processos judicials de desnonament i l’aixecament definitiu d’aquestes suspensions, determinarà que siguin molt més visibles aquests desallotjaments, i no ja només perquè hagi augmentat la litigiositat, fonamentalment per manca de pagament, sinó perquè es reactivaran tots aquells procediments de desnonament quina tramitació havia quedat en suspens en el sentit indicat.
Així, en processos de desnonament que ja han començat, les persones arrendatàries que s’acreditin una situació de vulnerabilitat econòmica que els impossibilita trobar una alternativa residencial, han pogut instar un incident de suspensió, i aquesta possibilitat de suspensió dequeia el 9 d’agost, però s’ha prorrogat, in extremis, fins a l’últim dia d’octubre, de forma que en reiniciar-se els tràmits procedimentals que hagin quedat suspesos pot ser que es faci molt visible un considerable augment dels desallotjaments.
Resulta evident que no són situacions agradables i que provoquen gran alarma social, però el que passa molt més desapercebut és el fet que una part dels propietaris que es veuen abocats a instar processos de desnonament, tenen en la renda del lloguer un complement a uns misos ingressos regulars. Podem estar parlant d’un gran nombre de persones que han destinat el seu estalvi a l’adquisició d’habitatge i l’han posat en el mercat de lloguer, justament per complementar els seus ingressos, que es troben, ara potser més que mai, en la disjuntiva de no poder desnonar els arrendataris que no fan pagament de la renda, ni, per tant, percebre el complement dels seus ingressos, que també els és necessari, precisament per no quedar en situació vulnerabilitat.
Estem, com en multitud de situacions, davant una col·lisió entre dos drets, a la que normativament, no s’ha donat en cap moment una solució àgil ni ràpida.
Tal com hem dit, aquestes situacions no són només degudes a les mesures adoptades durant l’estat d’alarma, que també, sinó que s’han vist agreujades per aquest motiu.
Per raó d’aquesta col·lisió de drets, el cert és que també s’han arbitrat mesures tendents a evitar la creació de situacions de vulnerabilitat entre els propietaris d’habitatges que han aplicat voluntàriament moratòries i, fins i tot, condonacions de renda, i a mitigar els efectes negatius de l’aplicació d’aquestes mesures, i es tracta de la possibilitat de sol·licitar compensacions econòmiques en determinats supòsits.
Així, si en els tres mesos següents a la data en què s’emeti informe de serveis socials determinant les mesures adients per atendre la situació de vulnerabilitat que acrediti l’arrendatari, no s’han adoptat tals mesures, l’arrendador podrà sol·licitar una compensació consistent en el valor mitja que correspondria a un lloguer d’habitatge, determinat d’acord amb criteris objectius -com ara l’índex de referència del preu del lloguer, més les despeses corrents que acrediti que ha assumit, i durant el període entre que s’acordi la suspensió del procediment judicial, fins que s’aixequi la suspensió. Ara bé, si la quantitat resultant dels criteris anteriors és superior a la renda que estava percebent -o que havia d’haver estat percebent l’arrendador- la compensació consistirà en la renda que hagi deixat de percebre, més les despeses que acrediti.
Aquestes compensacions són a càrrec de recursos públics, preveient ja el Real Decreto 37/2020 de 22 de desembre, sobre mesures urgents per fer front a les situacions de vulnerabilitat social i econòmica en l’àmbit de l’habitatge i en matèria de transports, que el govern espanyol aprovés les mesures necessàries perquè les comunitats autònomes poguessin utilitzar els recursos del «Plan Estatal de Vivienda» per fer front a les compensacions que procedissin en el seu respectiu àmbit territorial, i és bàsicament el que es regula mitjançant el Real Decreto 401/2021 de data 8 de juny, que es refereix així mateix als supòsits que donen lloc a compensació.
Com que les compensacions van a càrrec del Plan Estatal de Vivienda, però s’han de sol·licitar davant l’administració autonòmica, les Comunitats hauran de complir determinats requisits formals davant l’administració de l’estat per poder disposar d’aquests fons estatals, i aquesta justificació s’ha d’oferir dins els sis mesos següents a la finalització del termini per formular les sol·licituds.
Com hem vist en relació amb altres mesures, la poca agilitat en la tramitació pot posar en dubte l’eficàcia d’aquesta mesura, el que torna a posar en relleu la manca de pragmatisme de tot el sistema d’ajusts que, en tots els àmbits, s’ha arbitrat durant l’estat d’alarma i les seves pròrrogues.