Voldria prendre com a punt de partida la Llei orgànica 8/2021 de Protecció Integral a la Infància i Adolescència, publicada al BOE el passat 5 de juny. Aquesta norma pretén combatre la violència sobre els menors des d’una perspectiva integral, incidint en la prevenció, la socialització i l’educació i establint-se mesures de detecció precoç, assistència, reintegració de drets vulnerats de la víctima. No obstant aquesta és una llei pionera en molts aspectes,  cinc dies després de la seva publicació, ens va arribar de nou una notícia que ens va trencar el cor: apareixia el cos al mar d’Olívia, una de les germanes de Tenerife, segrestada i assassinada pel seu pare.

Aquesta notícia ens mostrava de nou que, dins de les diferents i múltiples expressions de maltractament i violència, hi ha una especialment sàdica i monstruosa: es diu violència vicària i es tracta d’aquella exercida contra els fills per generar el màxim dolor al pare o mare de les criatures

No hi ha res més cruel que la realitat, colant-se entre les escletxes que no podem maquillar. Titulars i notícies que parlen d’una realitat que pateixen molts menors i que ens posen davant d’un món violent i desajustat en què vivim. Com amb aquest cas de les nenes de Tenerife o el de l’assassinat de la Yaiza, a mans de la seva mare, a finals del mes de maig.

Amb la posada en marxa de protecció integral a la infància i adolescència, es comença a considerar als menors exposats a la violència de gènere com a víctimes d’aquesta xacra. Per a això, la norma inclou reformes en fins a una vintena de normes que impliquen la modificació en el Codi Civil, la llei de Seguretat Social o la llei d’Estrangeria, entre altres.

No obstant això, les xifres són terribles: un total de 41 menors han estat assassinats a Espanya per la violència de gènere des de 2013, any en què es van començar a comptabilitzar de manera oficial aquestes dades. Des de principi d’any, el Govern quantifica oficialment tres assassinats, entre els quals s’inclou el d’Olívia, una de les menors de Tenerife segrestades pel seu pare a l’abril, i encara s’està a l’espera de trobar el cos de la seva germana petita Anna i del seu parricida.

Els que som pares sabem que no se’ns pot infligir pitjor mal, perquè no existeix, és el dolor més extrem i cruel. Tampoc existeix una forma més eficaç de segrestar-nos la voluntat i l’ànima. Lamentablement els casos de violència vicària més mediàtics són els de dones que callen, que no es divorcien i que no denuncien perquè el que està en joc és la vida i la integritat dels seus fills. Mares que se sotmetran al domini possessiu de la parella maltractadora i violenta, perquè mai permetrien posar en risc als qui estimen, més que a si mateixes i es troben en un carreró sense sortida. 

En definitiva, el que esperem tots, i sobretot nosaltres, com a professionals que exercim l’advocacia és que, aquestes modificacions introduïdes per aquesta llei, no siguin només una declaració d’intencions sinó que efectivament s’apliquin aquests sistemes de detecció precoç de situacions de violència en tots els àmbits i sobretot en aquells que tenen contacte directe amb les víctimes.