Hi ha determinats temes que, com aquelles cançons de l’estiu, periòdicament apareixen i tornen a sonar. Potser són versions diferents, potser són variacions acústiques, però sempre sobre la mateixa base, amb els mateixos acords. En dret laboral, una d’aquestes qüestions és la diferenciació entre el treballador autònom i el treballador per compte aliè, el que coneixem com la problemàtica del fals autònom. És tal la problemàtica recurrent al respecte i són tan primes, de vegades, les línies que separen una figura de l’altra, que inclús se n’ha creat una d’intermèdia: l’autònom econòmicament depenent. És a dir, que treballa pel seu compte, però no tant, que és independent, però econòmicament no, en definitiva, que ho és però no ho és.

Amb totes aquestes circumstàncies, ara torna aquesta música amb tota la problemàtica actual amb els coneguts com “riders”. La seva estela repartint menjar a domicili ja és part del nostre paisatge i, especialment, ho ha estat en temps de pandèmia. Aquesta és una de les disputes laborals més rellevants dels últims temps i que ha superat fronteres, que es lliura en diferents països del món global i que és una lluita de drets obrers. Empreses tan conegudes com actuals (Uber, Deliveroo o Glovo), s’enfronten a la judicialització del seu model de negoci i els Tribunals sembla que els obligaran a reinventar-se.

Per fer referència al dret que ens és directament aplicable, el de la Unió Europea, hem de dir que només reconeix dues categories possibles de prestadors de serveis: el treballador per compte aliè o l’autònom. Quan es generen dubtes, per l’aparició de figures aparentment híbrides, és probable que ens enfrontem al plantejament de qüestions prejudicials. Però, al mateix temps, les característiques de la definició de treballador en el dret de la Unió són molt similars al del nostre dret: prestació de serveis, remuneració, alienitat del fruit i, sobre tot, dependència. Aquests últim aspecte és el que està íntimament lligat amb l’exigència de subordinació que delimita els conceptes d’ocupat i ocupador, qui decideix com s’organitza i s’executa el treball.

No obstant, tots aquest aspectes no estan exempts de matisos, ni tan sols els arguments relatius a l’autoorganització del treball o la possibilitat de rebutjar un encàrrec resulten per se definitoris. És l’anàlisi conjunt de totes les característiques de la relació el que serviria per qualificar la mateixa i d’aquí la seva complexitat. Uns valors apunten a una qualificació, d’altres apunten a la contrària.

Potser una manera d’evitar un pronunciament decisori, com s’ha arribat a apuntar, seria la creació d’una nova relació laboral de caràcter especial. El perill de caure en aquesta temptació és que comportaria la permanent creació de relacions especials cada vegada que l’evolució del mercat produís el naixement de nous mètodes i/o activitats productives, el que comportaria una atomització ad infinitum del marc regulador de les relacions laborals.

A nivell intern, la melodia  es revela com a composada. El ple del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en Sentència de 21 de febrer de 2020, va qualificar als “riders” com a treballadors per compte aliè. Aquesta rellevant resolució seguia l’estela de les dictades per altres Tribunals Superiors de Justícia com els d’Astúries (25 de juliol 2019) o Madrid (3 de febrer 2020, 18 de desembre 2019,  27 de novembre 2019 o, la referent a Deliveroo, de 17 de gener 2020). S’ha de tenir en compte que previ a aquesta declaració, en el cas de l’acomiadament d’un rider de Glovo, existia un informe de la Inspección de Trabajo, de 4 de novembre de 2016, en el que s’afirmava que «no puede apreciarse que se den en la relación que une a la empresa GLOVOAPP 23 S.L. con los mensajeros o repartidores todas las notas de una relación laboral en el sentido de dependencia, ajenidad y retribución incluidos en el ámbito de aplicación del Estatuto de los Trabajadores». No obstant, el TSJ de Catalunya, considera que en aquesta relació concorren les notes de voluntarietat, retribució, però sobre tot les d’alienitat i dependència, perquè les persones que presten el servei no tenen relació contractual directa amb l’usuari, sinó que hi ha una relació contractual de prestació de serveis entre l’empresa i l’usuari i una relació contractual distinta entre la empresa i el treballador, que és la relació laboral.

El Jutjat del Social que va veure revocada la seva Sentència, entenia que no hi havia relació laboral perquè el rider no devia estar disponible, podia escollir els serveis i els itineraris, la retribució és fixava per servei realitzat i no estava regulada la jornada, ni els permisos, ni les vacances, ni el règim disciplinari. Però el TSJ de Catalunya considera que aquests elements no són determinants del contracte de treball, sinó conseqüència de la indeterminació en el naixement d’aquestes nova forma d’activitat, però en el moment que es qualifiqui la mateixa com a relació laboral, tots aquests aspectes seran obligatòriament definits en el contracte de treball. A partir d’aquí analitza cadascuna de les connotacions d’aquestes característiques en el cas concret, ple d’arestes i matisos, però conclou que la qualificació ha de ser la de treballador per compte aliè.

Així doncs, l’àmplia majoria ha vingut considerant que els riders mantenen una relació subordinada, el que és compartit per la Jurisprudència francesa (Cour de Cassation) i la canadenca (Ontario Labour Relations Board). El Tribunal Supremo, finalment, s’ha pronunciat en el mateix sentit (Sentència 25/09/2020), considerant que l’autonomia dels riders era molt limitada. Altres ja segueixen la doctrina, com la recent sentència del Jutjat del Social número 24 de Barcelona, en el mes de gener passat, respecte a Deliveroo. Per altra part, el govern ja anunciat que determinarà per Llei el reconeixement de relació laboral en el cas dels repartidors.  El problema de tot això és que la realitat sempre pedala molt més ràpida que la Llei i la Jurisprudència.

Foto: Público