Encetem l’any fent balanç de la situació de les diferents disfuncions que el sistema bancari i els seus reguladors han provocat en perjudici dels consumidors i les petites i mitjanes empreses del país. En primer lloc, i en relació a les clàusules sòl, els consumidors han hagut de superar els obstacles del procediment extrajudicial de resolució de conflictes implementat pel govern espanyol amb la teòrica finalitat d’oferir una solució per als clients i per no col·lapsar els jutjats. Lluny de ser una eina efectiva per als consumidors, tot i no ser obligatori ha resultat ser un cop de mà a la banca, que només ha estimat un 43% de les reclamacions. D’aquest percentatge d’acords, les associacions de consumidors posen en dubte que les entitats hagin ofert la quantitat que efectivament corresponia al client. A més, des del passat 1 de juny totes les demandes judicials de nul·litat de clàusules abusives s’han centralitzat en un sol jutjat per província i que ha suposat una dificultat afegida en les reclamacions. Tot i aquests entrebancs, les sentències estimatòries en aquestes reclamacions superen el 90%. En relació a les despeses de formalització de les hipoteques, si bé no es discuteix l’abusivitat de la clàusula que les imposa al client consumidor, resulta altament controvertit els efectes de tal declaració d’abusivitat, doncs la major part de les audiències provincials de l’Estat determinen a càrrec del client el pagament de l’Impost d’Actes Jurídics Documentats en virtut del que disposa l’article 68 del Reglament sobre l’ITP i AJD i que suposa la major part d’aquestes despeses, pel que s’ha de valorar cas per cas l’economicitat d’una eventual reclamació de les despeses de notaria, registre i taxació. Per altra banda, els inversors i petits accionistes que varen veure com s’esfumaven les seves accions del Banc Popular, entitat adquirida el passat 6 de juny per part del Banc Santander per la quantitat simbòlica d’1 euro, encara hauran d’esperar l’evolució dels procediments judicials penals que es troben en fase d’instrucció per esbrinar si es va cometre algun delicte, ja sigui en l’administració de la societat o en l’ampliació de capital del mes de maig de 2016 i estableixi, si s’escau, l’eventual responsabilitat dels seus directius i de l’entitat adquirent. En aquest sentit, el Banc Santander va oferir als inversors uns bons perpetus amb una remuneració discrecional, és a dir, que el banc la pot suspendre, consistent en un interès nominal anual de l’1% i només per les quantitats invertides en la ampliació de capital de maig de 2016 i amb renúncia expressa a qualsevol reclamació judicial. El mateix dia de la seva entrada al mercat de renta fixa, els bons ja presentaven una caiguda del 22% en la seva cotització. Aquests productes, per la seva naturalesa, no es troben garantits perquè són deute privat subjectes a cotització i a més, no tenen venciment perquè són perpetus, sens perjudici de la facultat del banc d’amortitzar-los a partir del setè any però també de suspendre el pagament d’interessos. També les hipoteques multidivisa han estat objecte de pronunciament el passat mes de setembre per part del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que estableix la seva abusivitat quan en la comercialització del préstec hipotecari no s’hagi advertit expressament al client dels riscos econòmics de la fluctuació de les divises, de manera que pugui comprendre les conseqüències de la seva contractació. I per acabar, l’IRPH, índex de referència que les entitats financeres han fet servir pel càlcul de l’interès dels préstecs hipotecaris i que en la dècada dels 90 i principis dels 2000 va ser molt utilitzat, ha estat objecte de milers de demandes judicials, i que actualment es troba a l’1,9%. Durant els últims anys, diferents tribunals i audiències provincials de tot l’Estat han resolt a favor de declarar la nul·litat d’aquest índex i condemnant les entitats financeres a retornar la totalitat dels interessos pagats pels consumidors, atesa la falta de transparència d’aquest índex, donada la possible manipulació del mateix per les entitats financeres i la falta d’informació respecte les conseqüències econòmiques de contractar aquest tipus de referència en contraposició amb l’euríbor. Però aquest escenari es veu afectat un cop més per la valoració del Tribunal Suprem, que en Sentència de 14 de desembre de 2017 ha resolt per primer cop sobre aquesta controvèrsia, establint que l’IRPH no pot ser objecte de control d’abusivitat ja que aquest índex respon a una disposició administrativa, és a dir, a un tipus oficial publicat i que no es pot declarar l’abusivitat del mateix en funció de si el preu efectivament pagat hagi estat més alt en relació a l’euríbor o si ha estat objecte de manipulació, que no ha estat demostrat, a criteri de l’Alt Tribunal. A més, i en relació a aquest índex, molts clients consumidors tenen en la seva hipoteca una disfunció afegida. Amb la desaparició l’any 2013 de l’índex IRPH caixes i l’IRPH bancs, moltes escriptures establien de manera gens transparent que en el cas que no es publiqués l’índex, l’hipoteca es quedaria amb el seu tipus d’interès congelat amb l’últim tipus publicat, fet que ha suposat que desenes de milers de consumidors hagin vist com de manera inesperada i sense informació al respecte, la seva hipoteca tingui, des del’1 de novembre de 2013, un tipus fix al voltant del 4%, situació que per analogia es pot comparar clarament amb l’abusivitat de les clàusules sòl i, que tot i que el Tribunal Suprem hagi establert que l’IRPH en sí mateix no és nul, obre una via de reclamació pels afectats per aquest cas concret ja que la sentència anteriorment citada sí que estableix la possibilitat de que es valori l’abusivitat del contingut de la clàusula que estableix aquesta congelació del tipus d’interès. Si tenen qualsevol dubte o s’ha vist afectat qualsevol disfunció o abús bancari, a ADVISORIA l’assessorarem de manera personalitzada i acurada a través dels nostres professionals especialitzats en dret bancari.]]>