Compensació de la desigualtat patrimonial en els processos de trencament familiar

La compensació econòmica per raó del treball, regulada a l’article 232-5 del vigent Codi Civil de Catalunya, i quin antecedent immediat el trobem a l’article 41 del derogat Codi de Família, és la mesura que avui ens ofereix el legislador català per pal•liar la desigualtat patrimonial que provoca l’extinció del règim econòmic matrimonial de separació de béns. Cal, no obstant, especificar que, encara i ser aquesta la voluntat que transpira el referit precepte, dita figura no es planteja, en cap cas, com un sistema igualador de patrimonis, sinó que persegueix corregir els desequilibris patrimonials creats durant el matrimoni, com a conseqüència de la dedicació d’un dels cònjuges a la llar o al treball de l’altre cònjuge, sense retribució o amb retribució insuficient. Es tracta, per tant, d’una compensació de passat i no pas de futur, per altra banda, compatible amb altres drets de caire econòmic, com ara la prestació compensatòria regulada a l’article 233-14 del mateix text legal. Donat el seu pressupost, la dificultat d’aquesta mesura radica, definitivament, en la determinació de la seva quantia, especialment perquè la redacció de les seves normes de càlcul, contingudes en l’article 232-6 C.C.Cat, no resulta gaire entenedora. I és que, a la idea inicial que hem de calcular el diferencial entre els patrimonis finals de cada cònjuge, cosa que a priori sembla senzilla, s’hi afegeixen una sèrie de regles d’addició i/o detracció de valors patrimonials que condicionen el resultat final. Així, simplificant les mateixes, la conclusió és que al total patrimoni final (béns i valors a la data d’extinció del regim o cessament de la convivència) de cada cònjuge, s’han de:

• Restar les càrregues/obligacions que afectin al mateix (mesurades en el moment de l’extinció), el patrimoni inicial que el cònjuge tenia i conserva d’abans de matrimoni (inclosos els béns que s’hagin subrogat en lloc d’aquests), els béns que s’hagin adquirit a títol gratuït (en donacions i/o herències), i també les indemnitzacions per danys personals percebudes durant matrimoni.
• i afegir (o col·lacionar) el valor de les donacions fetes en favor de terceres persones (mesurades en el moment de la seva transmissió), inclosos els propis cònjuges i excepcionant les fetes en favor dels fills comuns, així com els “detriments” sobre els béns propis fets amb la intenció de defraudar a l’altre cònjuge.

Fixades, d’aquesta manera, les masses patrimonials de cadascun dels membres de la parella i, per tant, obtinguda la diferència entre cadascuna de les mateixes, queda delimitada la mesura d’enriquiment partible. És sobre aquesta mesura d’enriquiment que s’aplica el percentatge de participació en favor del cònjuge creditor, amb un límit màxim d’una quarta part que pot, però, ser superior si es demana expressament i es prova una excepcional dedicació. Quantificada, finalment, la compensació econòmica per raó del treball, la norma determina que es compensaran, en pagament de la mateixa, les atribucions patrimonials que el cònjuge deutor hagi fet en favor del beneficiari durant la vigència del matrimoni, i això al temps que permet, prèvia estimació judicial a l’efecte, que aquesta es pugui abonar (parcial o íntegrament) mitjançant lliurament de béns i/o de forma aplaçada, en aquest cas, en un termini màxim de tres anys i afegit el interès legal des de la data del seu reconeixement. Resulta, per tant, una mesura d’important transcendència econòmica, que només es pot sol•licitar en el plet en que regula, per primera vegada, les mesures derivades del cessament de la convivència marital.]]>