El passat 11/03/2014, el Tribunal Constitucional, arrel de la qüestió de constitucionalitat plantejada per la Sala del Social del Tribunal Suprem, en relació amb el paràgraf cinquè de l’article 174.3 del Text Refós de la Llei General de la Seguretat Social, segons redacció donada per la Llei 40/2007, ha dictat Sentència per la que considera que el redactat de l’esmentat precepte suposa una vulneració de l’article 14 de la Constitució Espanyola. La norma qüestionada estableix que: «En las Comunidades Autónomas con Derecho civil propio, cumpliéndose el requisito de convivencia a que se refiere el párrafo anterior, la consideración de pareja de hecho y su acreditación se llevará a cabo conforme a lo que establezca su legislación específica» Malgrat que, en altres ocasions, quan eren altres vents els que bufaven en el polititzat Tribunal, el propi Alt Tribunal havia considerat que existia justificació objectiva perquè en matèria de prestacions, com ho són les del subsidi d’atur per a treballadors eventuals només a Andalusia i Extremadura, es donessin diferències respecte d’altres ciutadans de l’Estat Espanyol, en atenció a «la situación de necesidad, y las perspectivas en orden a su remedio o agravación pueden verse afectadas por el contexto territorial en que se produzcan» (STC 90/1989, de 11 de mayo, FJ 4), ara considera que no existeix cap raó que justifiqui que, als efectes de la pensió de viduïtat, el que és parella de fet en una Comunitat, segons el seu dret civil propi, hagi de ser diferent en relació altra comunitat amb o sense dret privat diferenciat. Argumenta (sempre es troben arguments per gairebé tot) el Tribunal Constitucional que el que el precepte qüestionat planteja no és la limitació de la remissió a les Comunitats Autònomes amb Dret civil propi, sinó la remissió a la legislació autonòmica en sí mateixa quan es tracta de determinar els requisits d’accés a una prestació de la Seguretat Social. Aquesta Sentència ha comptat amb el Vot Particular que han formulat els dos Magistrats catalans, la Sra. Encarnació Roca Trías i el Sr. Joan Antoni Xiol Ríos. Entre els seus motius de discrepància, els dos Magistrats dissidents consideren que és consubstancial a la identitat mateixa de tot sistema de resolució de conflictes de lleis que no es parteixi de la preeminència incondicionada d’un o altre dels ordenaments que puguin entrar en col·lisió. D’aquesta manera es preserva -en paraules del propi TC (Sentència 156/1993) «un igual ámbito de aplicación de todos los ordenamientos civiles que coexisten en España”. Això lliga amb el fet que l’ordenament civil espanyol està configurat com un sistema plural i, aquesta pluralitat, no ha estat considerada inconstitucional ni contrària al principi d’igualtat per part del propi Tribunal Constitucional. Així doncs, la remissió efectuada per l’article qüestionat a la legislació específica de les Comunitats de Dret civil propi no produeix una desigualtat contrària a l’article 14 CE, ja que es remet a l’estatut jurídic de la parella de fet aplicable segons el seu veïnatge civil. Les Comunitats autònomes amb Dret civil propi han regulat el que ha de ser considerat com a parella de fet amb convivència afectiva anàloga a la matrimonial i han atribuït uns efectes a aquesta mena d’unió. El que no té cap sentit i crea confusió és que, si s’apliquen els requisits establerts en l’article 147.3 primer incís de la LGSS, es produiran efectes diferents segons es tracti de prestacions de la seguretat social, o de drets successoris o d’altra classe, de mode que una mateixa convivència serveix per obtenir uns drets en un cas i per no obtenir-los si es tracte de prestacions de Seguretat Social, a partir d’ara, es clar. No obstant, creiem el que creiem, pensem el que pesem, el cert és que, arrel d’aquesta Sentència del Tribunal Constitucional i més enllà de les exigències d’alta, cotització i situació de dependència econòmica, en les parelles de fet, catalanes o no, s’exigiran dos requisits que han de concórrer simultàniament:

  • Convivència estable i notòria amb caràcter immediat a la defunció del causant amb una duració no inferior a cinc anys.
  • La inscripció en un registre públic o atorgament d’escriptura pública amb antelació mínima de dos anys a la defunció.
]]>