Amb la ‘family office’, ADVISORIA se situa al capdavant d’una àrea que té un component emocional molt important. Com influeix, en una empresa, el vincle personal?

Els vincles personals influeixen sempre. En qualsevol activitat professional, en els negocis que són familiars i en els no ho són. En els familiars, el preu d’un desacord pot tenir unes conseqüències emocionals més rellevants, més visibles. Però també les recompenses solen ser més elevades.

Com a qualsevol família, és diferent la vinculació personal i emocional que hi ha en una empresa de pares i fills, o en una de germans, o en una de cosins. La qüestió és com fer jugar aquests vincles a favor nostre a través de les diferents etapes i circumstàncies que travessen.

Quins són els principals dubtes que li plantegen els clients quan recorren a la ‘family office’?

Categoritzar-los sempre és un compromís. Els grans temes que més afecten les famílies empresàries són els relacionats amb el relleu generacional, la preservació del patrimoni empresarial i personal, i els que afecten el futur i a la competitivitat del negoci. Així i tot, és només quan tens l’oportunitat d’aprofundir que entens realment l’abast aquestes preocupacions i dubtes, i reconeixes la singularitat de cada família. I és que el que els  passa, sovint, té molt a veure amb qüestions naturals, evolutives, i molt humanes que afecten els seus membres, i que el primer que agraeixen és llum, empatia i sensibilitat. A vegades, amb això és suficient.

Què hi ha de cert en la dita que ‘l’avi crea l’empresa, el fill la fa gran i el net la destrueix’?

D’una banda, i malauradament, l’estadística ens demostra que l’afirmació és certa. Però no estic tan segur que això sigui una mala notícia o una benedicció. Si només centréssim la mirada en l’estadística, ens equivoquem de ple. En primer lloc, perquè desapareixen empreses familiars, això no obstant, també moltes que no ho són. Tanmateix, el més rellevant és que el que aquesta veritat amaga una excel·lent notícia: quan es perd una empresa i en neixen quatre. Aquest és el gran fenomen de l’emprenedoria transgeneracional, una dinàmica continua que es transmet entre les diferents generacions s, i un element primordial per a la creació de riquesa i bé comú dins la societat. A voltes, m’entristeix la injusta mirada que rep l’empresa familiar, en general, de la mateixa societat.

D’altra banda, no soc gens partidari de culpabilitzar als nets de la desaparició d’una empresa. Al contrari, ens cal reconèixer i agrair l’aire nou, formar-los en els valors emprenedors i empoderadors a través d’una adequada estructura que faciliti el naixement i creixement d’aquestes noves empreses.

Quines són les principals claus de l’èxit per garantir la continuïtat d’una empresa familiar?

Citaré, al meu entendre, dues claus específiques que afecten només als negocis familiars, i tres comuns que, tot i afectar a totes les empreses, tenen una especial incidència per a les famílies empresàries.

La primera és la professionalització de l’estructura empresarial, tant en l’àmbit de govern, és a dir com es prenen decisions, com a aspectes vinculats a l’entrada a l’empresa, la descripció de llocs de treballs, la remuneració i compensació, dels treballadors i dels propietaris, etc. I això té una especial incidència quan desapareix de la primera línia, la figura del fundador de l’empresa.

La segona especifica per a famílies empresàries és que ningú estigui allà on no vol estar. És a dir, que tothom se senti feliç i lliure de compartir o no treball i família. I això que és fàcil dir-ho, però cal posar en funcionament les guies necessàries perquè això sigui possible sense posar en risc la continuïtat de l’empresa, i tampoc la felicitat de les persones que hi treballen o en són propietàries.

La tercera que igualment afecta de ple a les famílies empresàries tanmateix també en general a les altres és la capacitat de conviure dues generacions juntes durant un període de temps relativament llarg, on es produeix un encavalcament que afecta la gestió quotidiana. No obstant això, també a la direcció i al lideratge dins les organitzacions. Avui, en general, podríem dir que hauríem de millorar bastant respecte a com es relacionen la ‘generació Z’ i la generació ‘milenial’ en la gestió i la direcció de les companyies.

La quarta clau de continuïtat, i pot semblar una obvietat, és la capacitat de mantenir un equilibri saludable entre el valor que aporta l’empresa en el seu mercat de referència i el preu que els clients estan disposats a pagar per finançar-ne el desplegament del seu model de negoci. En definitiva, que l’empresa sigui capaç d’adaptar i innovar els seus productes, serveis i processos, a través d’una estructura flexible i dinàmica i rendible.

Vull acabar amb la cinquena clau d’èxit per a empreses familiars o no familiars: la comunicació. Hem d’invertir temps, recursos en formar-nos en habilitats comunicatives, formar també a les futures generacions de directors, buscar espais de confluència i posar-los en funcionament amb decisió, energia, paciència i persistència.

Es poden evitar els conflictes en una empresa familiar?

Hauríem de distingir entre un conflicte productiu o un conflicte que s’origina per una lluita de poders o una ferida mal curada. En qualsevol cas, totes les relacions que perduren en el temps, necessiten conflictes productius per a créixer i prosperar. Això val per matrimonis o parelles estables, per la paternitat, la maternitat, per l’amistat i també per als negocis dins la família. No he vist cap empresa que creixi i prosperi evitant el conflicte i els desacords.

L’harmonia és bona si resulta de treballar els problemes constantment i resoldre conflictes. Però si prové que la gent amaga les seves opinions i inquietuds, per por o per comoditat, aleshores és un mal assumpte.

Hem de posar en funcionament espais de comunicació perquè les persones tinguin l’oportunitat de comprendre el que pensen els altres. I no ens hauria d’amoïnar que aparegui l’emoció la passió i a vegades la frustració, com a elements que inherents al mateix conflicte i que sovint ens solen incomodar. 

A la pràctica, estem entrenats en les emocions, oi?

Sí, i sovint costa. Puc entendre que intentem evitar la confrontació, i una manera comuna és dividir-nos la responsabilitat per no interferir en el territori de l’altre, estalviant-nos la incomoditat de posar-nos d’acord. Així i tot, això és una falsa sensació i no és gens saludable pel futur del negoci.  Paradoxalment, les famílies empresàries que intenten evitar el conflicte productiu a qualsevol preu, solen generar moments de tensió entre els seus membres.

Per la meva experiència, m’estimo més exagerar els problemes abans de restar-ne importància. Ho faig pel bé comú i de la família. La meva recomanació és no evitar un desacord, un malentès o un conflicte, i en la mesura que sigui possible avançar-nos buscant una bona solució quan encara no ens crema cap urgència.

Una empresa previsora val per dos?

Torna a ser un punt d’equilibri a voltes difícil d’acomplir, però no impossible. Estem d’acord que per afrontar les incerteses dels mercats actuals, les empreses han de ser flexibles, àgils i dinàmiques. La paradoxa és que un element necessari per assolir-ho és precisament una acurada planificació de què pretenem aconseguir i dels recursos que farem servir per obtenir-los. També dels riscos més probables i de més impacte que ens podem trobar en el camí.

La bona notícia per a les famílies empresàries, és que el què sol ocórrer a les famílies és bastant més previsible que allò que passa a les empreses i als mercats. Així doncs, penso que tenim una gran oportunitat per plantejar-nos problemes abans que passin i construir bones solucions consensuades i compartides abans de necessitar-les.

Quin és el ‘pecat capital’ més perillós en el si d’una empresa familiar?

No m’agradaria utilitzar aquesta terminologia. El llenguatge que fem servir mai és gratuït i parlar en termes de pecat, culpa i penitència,  no ajuda i no és just. No defujo la pregunta. Les persones i les famílies fan i actuen, en la majoria dels casos, fent el que poden, amb el millor de les intencions.

La vida, moltes vegades, desendreça la nostra voluntat i les nostres expectatives. Allò que ens agradaria que passi, no passa o aquelles raons que haurien de ser plenàries, no són compartides pels altres. També passa dins l’empresa familiar. Sol ser malauradament comú, creure que un problema no apareixerà o es resoldrà només pel pas del temps, o per evitar parlar-ne. Sol passar molt poques vegades. Potser jo em decantaria per la falta d’anticipació i per la falsa creença d’impunitat, que a nosaltres no ens passarà, com a actituds més perilloses què poden lesionar amb més virulència a la família empresària.