Són molts els articles i notícies que s’han publicat els darrers mesos sota el títol “40 anys de la llei del divorci a Espanya”, però en realitat no és del tot cert. A Espanya el divorci es va legalitzar per 1a vegada durant la II República, el 25 de febrer de 1932 i es va derogar el 23 de setembre de 1939, pel règim franquista.
Així doncs, l’estat espanyol va ser un dels països pioners en la regulació del divorci. Una regulació que a més comptava una clara majoria en el parlament d’aquella època, perquè es va aprovar amb 260 vots a favor i només 23 vots en contra; en canvi, la llei aprovada el 1981, només va obtenir el suport de 162 diputats, mentre que 128 hi van votar en contra i 7 van votar en blanc. Aquesta situació es va veure reflectida en una llei del divorci bastant conservadora, perquè exigia un període previ de separació dels cònjuges abans de poder obtenir el divorci, per tal d’intentar, en certa manera, donar l’oportunitat a repensar la situació i evitar un trencament definitiu. Una separació prèvia que, a més a més, exigia una causa o culpa d’una de les parts, quan no era de comú acord; però malgrat ser una regulació no gaire permissiva, l’any 1982 es van registrar ja un total de 21.464 procediments de separació.
L’any 2005, amb la reforma portada a terme per l’anomenada popularment llei del divorci “exprés”, es va permetre accedir directament al divorci sense necessitat d’una separació prèvia ni cal altre causa que la simple voluntat d’un dels cònjuges. Amb aquesta nova regulació, l’any següent, el 2006, es va produir un increment dels divorcis, anualitat en la qual es van produir major nombre de procediments, 126.952 casos en tot l’estat espanyol, passant posteriorment a estabilitzar-se fins avui dia en una mitjana inferior als 100.000.
No obstant això, encara avui no podem afirmar que hi ha una llibertat absoluta per divorciar-se. La llei actual exigeix que com a mínim hagin transcorregut tres mesos des de la data del matrimoni, i per això, en certa manera, queden reminiscències d’aquella primera regulació postfranquisme. Avui, el legislador també s’adjudica el rol de vetllar pel ciutadà i intenta evitar que es precipiti en la ruptura del matrimoni, com si l’objectiu de l’estat fos intentar el manteniment del vincle matrimonial.