La pandèmia que està fustigant la nostra activitat econòmica i social, com la majoria de les crisis, aconsegueix obtenir el millor i el pitjor de nosaltres. Des d’aquesta perspectiva, l’Administració en general i la de Justícia en particular, podria trobar-se davant d’una oportunitat per abordar moltes de les millores evolutives que precisa. Hi ha algú hi confiï?
Estarem d’acord que la Justícia és un dret fonamental. Una societat sense un funcionament adequat de la Justícia és un caos. La deficiència de Justícia o el retard en la seva administració, afecta enormement a les decisions d’inversió, la confiança de les empreses i dels mercats. Algú pensa que es pot paralitzar el funcionament de la Justícia per molta pandèmia que patim? Doncs, això és el que va succeir durant bona part del període d’afectació de març a juny. Un motiu principal que es patís aquesta dificultat va ser la deficiència permanent en el procés de la imprescindible i inevitable digitalització de l’Administració de Justícia.
Resulta flagrant que ens trobem davant de les errònies i erràtiques polítiques d’establiment de prioritats en la inversió. En el cas de la Justícia, això no obstant, ens anem acostumant al fet que es pateixi un dèficit inversor permanent. Potser en aquest peculiar país no interessa una Justícia eficient o, el que és pitjor, que la seva eficiència o velocitat es reguli en funció dels interessos o voluntat dels de sempre, perquè podem veure com el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional, per no posar exemples menors, poden resoldre en anys o en dies o inclús en hores, depèn de qui ho pretengui o a qui hagi d’afectar.
A l’inici de la pandèmia va resultar del tot significatiu, com en els primers dies del confinament es va presentar un estudi de més de quatre-cents fulls consistent en un “primer documento de trabajo sobre medidas organizativas y procesales para el plan de choque en la administración de justicia tras el estado de alarma”. Improvisació? Inusitada proactivitat creativa? Quan un es llegia el contingut d’aquest intencionat document descobria com constituïaun oportunisme del tot inapropiat per introduir canvis legislatius que havien estat reiteradament rebutjats en altres ocasions. Novament el país, perdó, les castes del país, estaven més a prop de la picaresca del Segle d’Or que d’un estat propi del segle XXI, desitjós de convertir-se en un reconegut estat de dret, respectuós i gelós de la defensa dels drets fonamentals. Resulta difícil fugir d’un enquistat ADN polític.
Jutges, procuradors, advocats i lletrats de l’Administració de Justícia consideren essencial una major digitalització i optimització de recursos i una major col·laboració entre tots els operadors per a afrontar l’escenari de l’Administració de Justícia, impropi d’un estat que es vol considerar del denominat primer món. En realitat, només són manifestacions, clams al vent, però sense cap conducta política decidida. Paraules, paraules, però no inversions reals.
Una Justícia digitalitzada, moderna i eficaç, respectuosa amb els drets fonamentals i, en especial, amb l’article 24 de la venerada Constitució Espanyola, no hauria de ser un desideràtum, sinó una obligació. Transformar una Justícia que, sovint, fa més olor de ranci que inspirada en la tecnologia del futur, hauria de servir per assolir, d’una vegada per totes, la veritable tutela judicial realment efectiva. Sona bé, com a discurs, però ni jo estic segur d’arribar mai a veure-ho.
Primer s’han de canviar mentalitats, segon s’han de superar determinades tendències d’ignominiós passat, tercer s’han de destinar els recursos necessaris i, per últim, prendre la decidida marxa cap a un futur conscient en pro dels drets i les llibertats, per lluny que semblin.