Fa temps que els treballadors desconfien que quan s’arribi al moment de gaudir del seu merescut descans retribuït, la segona, la retribució es compleixi amb les garanties necessàries o, almenys, en la forma generada per la legítima expectativa de la població treballadora.
Cada vegada són més les veus que assenyales que les arques de l’Estat no podran suportar la situació demogràfica, ni l’increment de l’esperança de vida, en un sistema de benestar social com el que, fins ara, creiem, o ens feien creure, que construíem.
Val a dir que l’evidència és al que es dóna per fer el finançament del pagament de les pensions es realitzarà mitjançant impostos, perquè la recaptació de cotitzacions, ara com ara, és insuficient.
Doncs bé, a grans trets hi ha dues variables de l’equació que poden permetre estirar la viabilitat del sistema:
- reduir la quantia de les pensions i allargar la vida laboral.
- augmentar l’edat de jubilació i, per tant, retardar la càrrega per l’erari públic, s’aconseguiria una major durabilitat de les recaptacions.
És per això que sembla que el Ministeri de Seguretat Social, entre altres mesures es planteja penalitzar la jubilació anticipada voluntària i incentivar la perllongació de la vida laboral el que ja ha estat expressament exposat en la comissió del Pacte de Toledo en el Congrés dels Diputats. Ara per ara, s’estan avaluant quines seran les mesures per incentivar, o tot el contrari, però tot sembla que a mitjans del pròxim exercici 2021 tindrem reforma de les pensions.
És evident que el sistema actual no frena la jubilació anticipada, que no para de créixer, assolint un augment d’un 66% en els últims cinc anys. En les rendes altes, és molt més significatiu, un fet que suposa el pagament avançat de pensions més elevades.
No obstant això, economia i política tornaran a xocar. No serà cap caramel polític explicar que, d’entrada, l’esperada jubilació no arribarà ni quan ni com esperaven, després s’haurà de detallar les bonances de treballar més anys així com que el mateix sistema públic faci exposi als avantatges d’acudir als sistemes privats de previsió, que en el nostre país no són especialment temptadors.
Potser una solució sigui centrar la mirada en els plans d’empresa, però això tampoc serà fàcil, almenys a curt termini. Espanya pateix, de nou, un context de regressió, dificultats. Convivim amb un entorn laboral incert i inestable, dominat per un teixit empresarial de PIMES i no pas de grans empreses. Tot això sense oblidar que els socis del govern de coalició tampoc tenen la mateixa predisposició a l’hora d’adoptar aquestes mesures i l’estada en el govern ja està passant factura electoral a Podemos.
Veurem com evoluciona, si es prioritza l’acció de govern o el pes electoral de les decisions, però el que sembla imparable és replantejar el sistema actual que esdevé insostenible en els actuals termes socioeconòmics i demogràfics. Segurament els nostres joves ho veuen venir millor que nosaltres que tenim la ceguera dels temps passats i de les falses expectatives. Els deixem el que els deixem i ells ho saben perfectament.