Malgrat l’alarma generada per la variant actual del coronavirus – aquest no és un virus nou, com es va dient-, l’índex de superació i recuperació és elevadíssim i la seva afectació i incidència molt inferior al d’altres malalties amb les quals anem convivint de forma rutinària. El que està causant l’estat d’excepció col·lectiva és la seva presumpta, ja que no està clarament delimitada, facilitat de propagació. Per tant, les reunions o trobades plurals i/o massives són un element de risc. En gran part, les empreses són, per definició, ens plurals, organitzacions col·lectives de persones i, en tot cas, ho són aquelles que podem dir que “mouen” el món. Així doncs, és evident que la crisi sanitària del coronavirus, més que afectar, ha infectat a les empreses.

En efecte, l’impacte de la malaltia està suposant un fre a la capacitat comercial i productiva, posant en risc la continuïtat en la prestació dels serveis i inclús obligant a plantejar-se qüestions que afecten la seguretat en el treball. En aquesta tessitura, les empreses no poden restar impassibles i es veuen obligades a plantejar-se escenaris hipotètics i elaborar plans de contingència.

S’ha de tenir en compte que la regulació de la prevenció de riscos laborals és considerablement àmplia i difusa, determinant la general obligació i responsabilitat de l’empresa davant dels riscos laborals, havent de garantir la seguretat i la salut dels seus treballadors en tots els aspectes relacionats amb la seva feina. L’empresa, per sistema, ha d’evitar els riscos, inclús adaptar les tasques per sobre dels seus interessos empresarials. A hores d’ara i amb l’actual voràgine informativa, ningú pot indicar a una empresa que el risc provocat pel coronavirus no podia ser objecte de previsió.

En aquest sentit, les empreses estan prenent mesures urgents, tant obligades com d’indefinida eficàcia que giren a l’entorn de la suspensió de reunions i convencions col·lectives; oferint el teletreball com alternativa; prohibint de viatges a zones de risc; anul·lant la seva presència en fires i congressos, així com evitant les celebracions conjuntes dels principals directius a fugir de possibles escenaris de contagi que deixarien temporalment fora de joc l’activitat a tots els participants, entre d’altres mesures preventives. Aquestes accions han de ser determinades pels diferents serveis de prevenció i vigilància de la salut i l’empresa no pot obviar les seves indicacions, a risc de caure en responsabilitats que li poden sortir molt més cares.

Davant de l’aparició d’un possible cas de contagi, la reacció de l’empresa ha de ser immediata. Evitació, comunicació informativa i incomunicació física, aïllament i seguir escrupolosament les mesures recomanades pels organismes competents. D’entrada, el treballador afectat haurà de seguir el pla de quarantena que hagin estipulat les autoritats sanitàries. En aquests casos, el passat 28 de febrer, la Seguretat Social va emetre el criteri que considera que els treballadors en quarantena preventiva estarien en situació d’incapacitat temporal – recolzant-se en una ordre de 2009 que es va aplicar durant la grip aviar -. A més a més, i sempre que sigui possible, el treballador podria alterar el lloc de prestació de serveis, si les seves funcions es poden realitzar per teletreball, perquè, en aquest cas, podria continuar oferint els seus serveis i meritar el seu salari, continuant en situació d’alta.

No obstant això, en aquest món global i interrelacionat, el problema s’amplifica. Òbviament la nostra única preocupació no és el que passa en la nostra empresa, sinó el que passa al món, el que passa a altres empreses, ja que poden tenir una incidència directa en la nostra activitat en forma de manca de subministres o de matèries necessàries per a la nostra producció o venda. En aquest cas, la situació ens obliga a prendre mesures de regulació de l’ocupació de caràcter col·lectiu, temporal i, en el pitjor dels casos, definitiu.

També s’estan donant situacions de conflicte entre aquells treballadors desplaçats o expatriats. L’empresa es veu obligada a prendre decisions en pro de la seva responsabilitat, com hem dit abans, de garantir la seguretat del treballador en tota la seva activitat relacionada amb el seu entorn laboral. Així doncs, sempre respectant les mesures sanitàries imposades en la zona de risc per les autoritats competents, l’empresa ha de fer el que estigui a les seves mans per garantir que treballador estigui sempre sa i estalvi.

Com hem comentat, la situació de risc és de costum assumida pel titular de l’activitat, l’empresa. Les conseqüències es poden considerar contingència professional, amb el que això implica. I, a més a més, si les mesures presses no són les adequades, l’empresa es pot veure sotmesa a indemnitzar al treballador pels danys i perjudicis causats. Aquesta és una realitat habitual, però en l’escenari que analitzem, ple d’incerteses, per injust que pugui semblar, el risc i les seves conseqüències es multipliquen.

Els treballadors, per la seva banda, no poden prendre decisions unilateralment, al marge de les instruccions dictades des de l’empresa. Més ben dit, ho poden fer, però aquestes actuacions poden tenir conseqüències disciplinàries. Així doncs, un treballador no pot deixar d’anar a treballar per una por subjectiva al contagi o no pot decidir pel seu compte com prestar els seus serveis. Un altre escenari és, en aquest pla teòric, les conseqüències materials que comportaria en un hipotètic litigi i si un Jutjador avalaria una mesura disciplinària davant d’un treballador que ha pogut estar dominat per la por. D’altra banda, si la situació de risc és raonable, i encara més si és evident, el treballador gaudeix de l’empara legal per negar-se al compliment de la instrucció de l’empresa.

En aquest cas, el Ministeri de Treball ja s’ha curat en salut i ha emès una guia d’actuació en la qual indica que “les empreses han de paralitzar l’activitat laboral en cas de risc de contagi en el centre de treball”.

Podríem continuar, però els escenaris són plurals i diversos, tan diferents com tot el ventall de situacions que es poden anar plantejant.  Tot i així, crec, però, que no hi ha dubte que les empreses pagaran de forma directa els plats trencats per aquest virus perquè l’Administració Pública, limitada en recursos, poc podrà fer i tampoc sé si voldrà. Les últimes conseqüències, inevitablement, les pagaran també els treballadors i el conjunt de la societat. Al cap i a la fi tots formem part, d’una o l’altra manera, de les empreses en les quals prestem els nostres serveis i una gran porció del teixit empresarial d’aquest país el conforma el col·lectiu de petites i mitjanes empreses vulnerables davant de circumstàncies com les que estem vivint. Aquesta epidèmia no entén de persones, ni físiques ni jurídiques, però sí ataca als més vulnerables.

Des d’ADVISORIA esperem i desitgem que, davant d’aquesta amenaça global, siguem capaços de trobar una resposta també global i eficaç i que tots aquests temorosos plantejaments de futur es quedin en això.

]]>