L’oficina Europea d’Estadistica (Eurostat) va publicar un article de premsa, el darrer 28 de febrer, titulat E-commerce continues to grow in the EU, en el qual es valora l’auge que el comerç electrònic ha experimentat durant la darrera dècada entre els consumidors europeus. Passant la proporció dels consumidors que realitzen les seves compres telemàticament del 50% en el 2012 al 75% deu anys més tard en el conjunt dels països comunitaris.
Essent aquest increment especialment remarcable en els països d’incorporació més recent a la Unió Europea, com podrien ser Croàcia, Romania, Bulgària, Estonià o Hongria, i en països del nostre entorn geogràfic més proper, sud d’Europa (Italià, Grècia, Espanya o Portugal).
Si ampliem el focus a Espanya, i gràcies a les dades publicades per la Comisión Nacional de los Mercados y la Compentecia (CNMC), podem observar quina ha estat aquesta evolució, amb caràcter trimestral, des del 2014 fins al tercer trimestre del 2022. En aquesta hi podrem identificar un creixement exponencial, que ha multiplicat per 7 el nombre de transaccions de compra per internet en un període de 8 anys.
De la mateixa manera, la CNMC ens permet accedir al detall de les vendes, transaccions de compra realitzades des de l’estranger utilitzant mitjans de pagament en llocs web de comerç electrònic que utilitzen punts de venda virtuals localitzats a Espanya. Podent-se identificar igualment, si bé menys, aquesta mateixa tendència creixent.
Així mateix, queda palès que tant les compres com les vendes a través de mitjans electrònics es concentren dintre de l’espai econòmic europeu.
I és que, sens dubte, la nostra polièdrica identitat cada vegada té més de digital. Si nosaltres, els individus que ens constituïm com a societat, nació, estat i país, el fisco – un terme provinent del llatí fiscus que en època de l’imperi romà designava la cistella en la qual és dispositiva la recaptació dels contribuents per a ser entregada a la caixa central de Roma – evoluciona amb nosaltres. I com més globalitzada resulta l’economia i més immediates les comunicacions i transaccions entre estats, menys lògica té la fiscalitat des d’una perspectiva local, i cada cop més els estats són proclius a treballar envers acords de col·laboració en l’àmbit de la fiscalitat. Podent-se considerar com a exemple paradigmàtic el projecte sobre l’erosió de la Base Imposable i trasllat de Beneficis (BEPS) de l’OCDE, centrat en dos pilars principals: establir regles per l’atribució de la base imposable en una economia global i digitalitzada, i l’impost mínim global.
Doncs si existeix una figura impositiva que es pot veure immediatament afectada per canvis de tendències en el consum, aquesta seria sense dubte la de l’impost sobre el valor afegit (IVA), ja que és un impost indirecte que grava el consum. D’aquest increment de les transaccions intracomunitàries, estava generant una desviació de la recaptació per IVA des d’aquells països amb particulars que feien compres per internet cap a aquells països a on es comprava; això és així perquè en realitzar vendes a particulars residents en un altre país membre de la Unió Europea l’IVA es tributaria en origen; és a dir, la venda a particulars residents dels diferents països de la UE, realitzades des d’Espanya tributària amb el tipus d’IVA d’aplicació al territori espanyol, amb caràcter general al 21%; això sempre que no se superessin uns llindars establerts per cadascun dels diferents estats membres (imports que podien oscil·lar entre els 35.000 o 100.000 euros).
En el supòsit de què se superessin aquests llindars, les vendes fetes des d’Espanya en cadascun d’aquests països passarien a tributar en destí; el que a la pràctica voldria dir que si les vendes fetes des d’Espanya a particulars alemanys superés el llindar establert a Alemanya, les factures emeses pel venedor espanyol haurien d’incorporar l’IVA alemany – el 19% amb caràcter general. Com es pot intuir, això tindria una incidència directa en el preu final pagat pel consumidor. Això no obstant, les implicacions per al venedor poden resultar una mica més complexes, ja que implicaria haver de presentar i liquidar aquest IVA alemany davant de les autoritats fiscals alemanyes.
Cal ressaltar que s’ha estat utilitzant el pretèrit imperfet d’indicatiu en aquest darrer paràgraf perquè això va ser així fins al passat 1 de juliol de 2021. A partir de l’aplicació del RDL 7/2021, de 27 d’abril, que transposa dues Directives europees 2017/2455 en relació amb les obligacions respecte de l’IVA per a les prestacions i les vendes a distàncies de béns – han canviat “les regles del joc”. D’entrada, s’han unificat el llindar de vendes a particulars de la UE que donarien lloc a la tributació en destí en 10.000 €. Aquesta afirmació no s’ha d’interpretar com què per a cadascun dels països membres el llindar s’estableixi en aquesta xifra, sinó que ho és per al conjunt dels països de la UE.
En conclusió, qualsevol empresa o professional que vengui a particulars residents en la Unió Europea, superant en conjunt l’import de 10.000 € en facturació, hauria de presentar liquidacions d’IVA en cadascun dels països destinataris d’aquestes transaccions.
Recuperant ara les principals idees aquí exposades, trobem: un exponencial increment del comerç electrònic – i és que avui és, més que una opció, un deure de tot empresari o professional tenir presència digital; una concentració d’aquest flux de comerç electrònic en territori europeu; i finalment l’existència d’un llindar comú de 10.000 €, que determinarà l’obligació de tributar en origen o destí. Podem intuir que existeix un gran nombre de professionals o empresaris que podrien estar obligats a repercutir l’IVA del país de destí sense ser-ne conscients.
I de tot això se’n derivarà, molt em temo, més càrrega de treball administratiu per a tots aquests professionals i empresaris tant a l’hora d’emetre les factures com a la de preparar les liquidacions d’IVA.
Ara bé, i per acabar amb una nota positiva, des de l’1 de juliol del 2021 el règim de la “miniventanilla” única s’amplia a tots aquells serveis i vendes a distàncies a particular, amb la denominació One Stop Shop (OSS) que, si més no, ens permetrà liquidar les vendes realitzades a cada país mitjançant una única liquidació (Model 396).
