El govern prepara una doble reforma legal que permeti a les comunitats de veïns i als ajuntaments demanar el desallotjament d’un immoble amb una ocupació conflictiva, quan alteri greument la convivència, generi alarma social o s’hi facin activitats il·lícites.
El concepte de “gran tenidor” va començar a definir-se amb relació al nombre d’immobles que és titularitzen l’any 2019, quan la Generalitat de Catalunya va aprovar el Decret Llei 17/2019 de 23 de desembre, de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge, que es va modificar en el Decret llei 1/2020 de 21 de gener. Amb anterioritat, la consideració de “gran tenidor” s’establia en relació amb la superfície, mentre que, a partir del 2019, aquesta condició es determina en funció del nombre d’habitatges que se sigui titular, incloent-hi tant persones físiques com jurídiques o fins de capital risc i de titulació d’actius.
Aquest concepte es va tenir en compte també en les mesures sobre reducció o condonació de rendes en els diversos Decrets dictats durant l’estat d’alarma i, en general es considera gran tenidor aquella persona física o jurídica que és propietària de més de deu immobles, excloent garatges i trasters.
Caldrà veure, doncs, en primer lloc, si aquest concepte de gran tenidor es manté o es modifica en les modificacions que s’emprenguin.
Un altre dels requisits que sembla que s’exigirà és que aquests grans tenidors “es desentenguin” de les qüestions relacionades amb l’habitatge de la seva propietat. En aquest sentit, és habitual que les entitats financeres titulars d’habitatges no tinguin cap mena de cura respecte dels mateixos, el que implica una greu problemàtica des de tots els punts de vista, com ara el manteniment, la contribució a les despeses de la comunitat en la qual s’integren, les reparacions ordinàries i extraordinàries: en definitiva, la majoria d’aquests immobles es troben en tal estat aparent d’abandonament i manca de manteniment i conservació, que propicien i fins i tot faciliten la seva ocupació il·legal.
Sembla que la legitimació d’Ajuntaments i veïns vindrà determinada només en els casos en què s’alteri la convivència de forma greu, quan es generi alarma social, o quan en l’immoble s’hi portin a terme activitats il·lícites. Aquest darrer supòsit sembla el més acotat, però; així i tot, pot implicar problemes d’interpretació de la mateixa manera que els altres dos supòsits que són conceptes jurídics totalment indeterminats si no es regula de forma més detallada, acurada i concreta, ben segur comportaran problemes d’interpretació, el que portarà a tornar a propiciar la lentitud i manca d’agilitat de les mesures a adoptar, el que farà que esdevinguin del tot ineficaces.
Per tal de possibilitar aquestes actuacions la modificació normativa ha de passar per modificar normes tals com la Llei d’Habitatge, o el Codi Civil de Catalunya, concretament de la normativa reguladora de la propietat horitzontal. El procediment concret que es pretén aplicar consisteix en el fet que quan es detecti que concorre una ocupació il·legal que alteri la convivència o generi alarma social, caldrà requerir a la propietat per tal que insti accions judicials per al desallotjament i, si transcorregut determinat termini la propietat no actua, ho podran fer els Ajuntaments o les comunitats de propietaris.
Pel que fa a la Llei del Dret a l’Habitatge es preveu incloure-hi com a conductes constitutives d’infracció aquelles que impliquin un ús anòmal de l’habitatge, creïn alarma social, alterin la convivència o la pràctica d’activitats il·lícites, preveient que, si concorre algun d’aquests supòsits la propietat serà instada per restablir la normalitat i si no actua s’incoarà el corresponent expedient sancionador amb la finalitat d’imposar sancions.
La darrera de les mesures en cas que la propietat no normalitzi la situació Malgrat els requisits i la imposició de sancions, el que es pretén és establir els mecanismes necessaris tendents a obligar la propietat a cedir l’ús d’aquests habitatges a l’Administració perquè al seu torn el destini a lloguer social.
En definitiva, les mesures que s’estan anunciant tendeixen a compel·lir als grans tenidors per tal que tinguin cura dels habitatges que titularitzen als efectes d’evitar els greus problemes de tot ordre que implica el seu “abandonament”.
Caldrà, com sempre, estar amatents a l’efectiva implantació d’aquestes mesures que, tot i que, conceptualment poden semblar eficaces, a la pràctica no són tan fàcils d’implantar ni d’executar.
