A principis del mes de març de l’any passat, la pandèmia de la Covid-19 va capgirar el món i va provocar un cataclisme sanitari, social i econòmic.
A l’estat espanyol, en l’àmbit laboral i social, es varen dictar a corre-cuita gairebé quaranta Reials decrets en poc més de sis mesos, a fi de regular un escenari mai vist: confinaments domiciliaris, tancaments de negocis, limitacions de drets fonamentals durant més d’un any, etc. La qualitat legislativa, un cop més, no va ser la que el moment i la societat requerien.
En aquest sentit, amb la finalitat d’evitar la destrucció de llocs treball durant la pandèmia, el govern espanyol va aprovar, entre molts d’altres, el Reial decret llei 9/2020 (actualment prorrogat per la Llei 3/2021, de 12 d’abril), en l’article 2 del qual es va establir la mal anomenada ‘’prohibició d’acomiadar’’, dient que ‘’les causes de força major i causes econòmiques, tècniques, organitzatives i de producció derivades de la Covid-19 no es podran entendre com a justificatives de l’extinció del contracte de treball ni de l’acomiadament’’.
Aquesta ambigüitat en la redacció de la norma ha desencadenat en un intens debat jurídic que es basa en si els acomiadaments efectuats durant la vigència d’aquesta norma han de ser declarats improcedents o si han de ser declarats nuls per contravenir una norma imperativa, pronunciament de la qual comporta la readmissió de la persona treballadora i la percepció dels salaris de tramitació des de l’acomiadament fins a dita readmissió.
Tot i que la majoria dels pronunciaments judicials, tant d’instància com dels Tribunals Superiors de Justícia, han declarat que l’incompliment d’aquesta norma comporta la qualificació de l’acomiadament com d’improcedent, cal tenir en compte que altres tribunals han considerat que aquest mateix incompliment ha de comportar que l’acomiadament ha de ser considerat com a nul.
Una de les primeres sentències que va considerar la nul·litat de l’acomiadament és la Sentència núm. 180/2020 del Jutjat Social 29 de Barcelona de data 28 de juliol de 2020 que disposa que: “En conseqüència, la decisió empresarial va ser contrària a l’art. 2 del RD Llei 9/2020 i per això ha de ser declarada nul·la de ple dret, de conformitat amb el que es disposa en l’art. 6.3 del Codi Civil: els actes contraris a les normes imperatives i a les prohibitives són nuls de ple dret”.
En el mateix sentit es varen pronunciar la Sentència núm. 93/2020 del Jutjat Social 3 de Sabadell de 6 de juliol de 2020, la Sentència núm. 180/2020 del Jutjat Social 29 de Barcelona de 28 de juliol de 2020 i la Sentència núm. 68/2021 del Jutjat Social 16 de Barcelona de 26 de febrer de 2021.
En el mateix sentit, diversos Tribunals Superiors de Justícia han declarat la nul·litat de l’extinció, per exemple, el Tribunal Superior de Justícia Madrid en sentència de 3 de febrer de 2021 (rec. 733/2020) o el Tribunal Superior de Justícia del País Basc (núm. 119/2021, de 26 de gener de 2021 i núm. 331/2021 de 23 de febrer de 2021).
En resum, aquestes sentències indiquen que la voluntat del legislador ha estat la de voler mantenir els llocs de treball, existint mecanismes alternatius suficients com els ERTO, ja que, d’una altra forma, si s’admetés com a vàlida la mera conseqüència de la improcedència, s’estaria deixant sense efecte aquesta prohibició que persegueix, precisament, el manteniment de l’ocupació.
Per contra, aquesta interpretació és contrària amb la que indica que l’extinció és improcedent, criteri que, com hem dit, és el majoritari en els Tribunals, tant d’instància com els Superiors de Justícia.
Per l’àmbit territorial que ens ocupa, són de gran importància les Sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 31 de març de 2021 (rec. 3825/2020) i de 23 d’abril de 2021 (rec. 5233/2020), que resolen el següent:
“L’article 2 del Reial decret llei 9/2020 no introdueix una veritable prohibició d’acomiadar sinó més aviat una limitació en relació a les causes que poden justificar la procedència d’un acomiadament en aquesta conjuntura.”
El TSJ de Catalunya basa la seva decisió en que en el nostre ordenament jurídic laboral es reserva la nul·litat de l’acomiadament per a aquells casos més greus, taxats i específics, en els quals aquest porti aparellat la vulneració d’algun dret fonamental, segons preveu l’article 55 de l’Estatut dels Treballadors, que disposa el següent:
“Serà nul l’acomiadament que tingui per mòbil alguna de les causes de discriminació prohibides en la Constitució o en la llei, o bé es produeixi amb violació de drets fonamentals i llibertats públiques del treballador.”
‘’Serà també nul l’acomiadament ocasionat durant permís per naixement, adopció o guarda; l’acomiadament de treballadores embarassades; i, l’acomiadament ocorregut després d’haver-se reintegrat en finalitzar període de suspensió per naixement, adopció, o guarda.’’
Aquesta consideració que l’acomiadament hauria de declarar-se improcedent (i no nul) és el criteri que sosté Advisoria, en base als motius que esgrimeix, entre molts d’altres tribunals, el propi Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Per a resoldre definitivament aquest debat jurídic i, en conseqüència, per posar fi a la inseguretat jurídica provocada per la interpretació forçada d’una norma ambigua, caldrà que es pronunciï el Tribunal Suprem, que esperem que ho faci amb la claredat que mereix una matèria tant sensible.
Si tenen qualsevol dubte al respecte, a ADVISORIA l’assessorarem a través dels nostres professionals especialitzats en dret laboral.
