En un estat de dret i democràtic l’accés a la justícia constitueix un dret fonamental, un dret en el marc dels estats de la Unió Europea que es troba recollit en l’article 47 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, que estableix que ‘’tota persona té dret al fet que la seva causa sigui escoltada equitativa i públicament i dins d’un termini raonable per un jutge independent i imparcial, establert prèviament per la llei’’.

En el nostre ordenament jurídic intern, aquest dret fonamental es troba recollit en l’article 24 de la Constitució espanyola, que disposa literalment que:

‘’Totes les persones tenen dret a obtenir la tutela efectiva dels jutges i tribunals en l’exercici dels seus drets i interessos legítims, sense que, en cap cas, pugui produir-se indefensió.

Així mateix, totes les persones tenen dret al Jutge ordinari predeterminat per la llei, a la defensa i a l’assistència de lletrat, (…) a un procés públic sense dilacions indegudes i amb totes les garanties, a utilitzar els mitjans de prova pertinents per la seva defensa, a no declarar contra si mateixos, a no confessar-se culpables i a la presumpció d’innocència.’’

En relació als drets fonamentals recollits en la Constitució, tant en boca en l’actualitat del nostre país i que sovint es confonen, cal portar a col·lació que són els següents: el dret a la vida i a la integritat física i moral, la llibertat ideològica, religiosa i de culte, el dret a la llibertat i a la seguretat, el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge, dret al secret de les comunicacions, el dret a triar lliurement la pròpia residència i a circular pel territori nacional, a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions per qualsevol mitjà, el dret de reunió pacífica i sense armes, el dret d’associació, el dret a participar en els assumptes públics, el dret a obtenir la tutela judicial efectiva, el dret a l’educació, el dret a sindicar-se lliurement i el dret de petició individual i col·lectiva.

Aquests drets fonamentals no poder ser conculcats o trepitjats per altres drets reconeguts en la Constitució com poden ser el dret a la propietat privada, la llibertat d’empresa o el dret a la protecció de la salut, que no tenen la consideració de fonamentals segons la pròpia Constitució però que sovint es pretenen fer valdre per sobre dels que sí que són fonamentals.

A la pràctica, en molts casos aquests drets fonamentals recollits en la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea i en la Constitució són violats de facto per l’Estat i inclús en resolucions judicials de jutges i tribunals, les actuacions i sentències dels quals freqüentment són esmenades pel Tribunal Europeu de Drets Humans o pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

La vulneració més palpable del dret fonamental a la tutela judicial efectiva és l’ingent col·lapse del sistema judicial espanyol, que ha arribat a uns límits inadmissibles en bona part dels jutjats i tribunals, les causes dels quals obeeixen a diferents motius (pressupostaris, d’estructura, de personal, de funcionament, de falta de seguiment i d’estricta exigència en el compliment dels terminis processals per part dels jutjats, entre molts d’altres) però que en cap cas ha de suportar el ciutadà, que és el màxim perjudicat.

Però també ho són els professionals de l’advocacia, en condició de defensors, representants i/o interlocutors del justiciable enfront l’administració de justícia.

Malauradament aquesta situació té difícil empara i solució atès que és un mal estructural i endèmic del propi sistema de l’administració de justícia de l’Estat.

A mode d’exemple, cal recordar la decisió del Consejo General del Poder Judicial, que va decidir que des de l’1 de juny de 2017 tots els procediments judicials de consumidors contra entitats bancàries en els que es sol·licités la nul·litat de condicions generals de la contractació (clàusules abusives com per exemple les clàusules sòl), s’haguessin de presentar en un únic jutjat provincial. Això ha comportat que, procediments que es resolien en uns mesos al jutjat del domicili del ciutadà, des del mes de juny de 2017 s’haguessin de tramitar al jutjat de la capital de província amb una durada mitjana d’entre 3 i 4 anys per procediment en la primera instància, amb tots els perjudicis i inconvenients que això suposa per al justiciable. És evident qui ha resultat beneficiat per aquesta mesura.

I és que en aquest tipus de procediments, demandes interposades al mes de febrer de 2018 encara no han estat ni tan sols admeses a tràmit, que és només la primera resolució que es dicta en el procediment judicial.

En quant a la durada dels procediments en termes generals, la Central Sindical Independent i de Funcionaris (CSIF), sindicat majoritari a l’Administració de Justícia, va concretar ja el setembre del passat any 2020 que els judicis i expedients judicials sofreixen retards de dos anys només en primera instància, una demora a la que caldria afegir, en el seu cas, una eventual segona instància o l’execució de la sentència, pel que la durada del procediment es podria eternitzar.

Un cas més dels incomptables exemples que resulten inadmissibles és que un procediment en el que un treballador reclami una quantitat per impagament de salaris pugui trigar (en molts jutjats) més d’un any i mig entre que s’interposa la demanda i es celebra el judici i que pot arribar fins als dos anys (o més) fins que es faci efectiu el cobrament per part del treballador.

Aquesta demora en la tramitació dels procediments és general en tots els ordres jurisdiccionals, si bé en determinades matèries i àrees geogràfiques aquests retards són encara més pronunciats.

En aquest sentit, també és habitual que els professionals de l’advocacia haguem de presentar constantment escrits demanant impuls processal als procediments donada la seva paralització i que no s’ha donat cap mena de tràmit a escrits presentats mesos enrere.

I és que malauradament els retards i les dilacions, condueixen, a més, a errors o resolucions defectuoses, que estan en l’ordre del dia en el sistema judicial d’aquest país.

Si bé és de ‘’justícia’’ posar de manifest l’excel·lència de molts jutjats i tribunals i l’alt grau de professionalitat de part dels funcionaris de l’administració de justícia, cal exigir que per part de l’Estat es garanteixi que aquesta excel·lència imperi en tots i cadascun dels jutjats i tribunals del país, incloses les altes instàncies, doncs el dret al jutge ordinari predeterminat per la llei no pot veure’s menyscabat per la diferència de càrrega de treball o de rigor entre jutjats doncs tots haurien de tenir un nivell equiparable, doncs en cas contrari, no s’està garantit el dret a la tutela judicial efectiva.

L’excel·lència del sistema i del poder judicial (i també de l’advocacia, la fiscalia i tota la resta d’operadors jurídics) hauria de ser extrema i el rigor de les seves actuacions hauria de ser quirúrgic atès que està en joc un dret fonamental.

A fi d’evitar els litigis judicials, tant la negociació com la mediació són sempre recomanables, en tots els casos. Però la situació actual del sistema judicial en el nostre país encara fa més imprescindible la resolució extrajudicial de conflictes.

Per a Plató l’imperi de la justícia (que no cal confondre amb l’imperi de la llei) esdevé necessàriament en la prevalença de la felicitat. Per això és que l’Estat té com a missió promoure totes dues qüestions, sobretot perquè la felicitat (de la societat en conjunt) en la qual desemboca la teoria platònica és la de la societat ‘’plena’’.

I aquesta felicitat de la societat plena no es dóna quan el sistema judicial no és àgil, modern ni excels i, per tant, no garanteix la tutela judicial efectiva.

El Codi deontològic dels advocats europeus del Consell de Col·legis d’Advocats de la Unió Europea recull, en el seu article primer, la funció de l’advocat/da:  

‘’En una societat basada en el respecte de la justícia, l’advocat exerceix un paper essencial. La seva missió no es limita a la fidel execució d’un mandat en el marc de la llei. L’advocat ha de garantir que es respecti l’Estat de Dret i els interessos d’aquells als quals defensa en els seus drets i llibertats. El deure de l’advocat no és únicament defensar un assumpte sinó ser així mateix assessor del client. El respecte de la funció de l’advocat és una condició essencial a l’Estat de Dret i a una societat democràtica.

Per tot això, davant la situació actual del sistema judicial espanyol, agreujada per la pandèmia de la Covid-19, es fa més necessari que mai una actitud crítica de l’advocacia en general i dels Consells de Col·legis de l’Advocacia en particular, i exigir per tots els mitjans possibles que es garanteixi el dret a la tutela judicial efectiva, que suposa el dret a l’accés a la justícia amb un procés sense dilacions indegudes, és a dir, dins d’un termini raonable, que requereix que per part de l’Estat s’emprin tots els mitjans econòmics per a garantir la tutela d’aquest dret fonamental, doncs en cas contrari l’afirmació de ser un estat de dret i democràtic es queda en simple retòrica.