Un dels debats jurídics que s’estan produint per la Covid-19 i, sobretot, de cara a un possible rebrot, gira entorn de les assegurances i, concretament, respecte a la possibilitat de la modificació dels contractes per introduir-hi una clàusula d’exclusió del risc derivat de les conseqüències que comporti la pandèmia.
Els termes del debat se centren en si l’asseguradora podria incloure aquestes clàusules d’exclusió d’acord amb l’agreujament del risc, o si no és possible introduir-les mentre la pòlissa estigui vigent, tenint en compte que la part contractant no ha estat causant de l’agreujament.
Tot això partint de la Llei de Contracte d’Assegurança que determina que l’assegurat, durant la vigència del contracte ha de comunicar a l’asseguradora el canvi en els factors i circumstàncies declarades al moment de concloure la pòlissa, sobretot aquelles que agreugin el risc i que siguin de tal naturalesa que, d’haver estat plantejades, no s’hauria signat el contracte o s’hagués conclòs en condicions més oneroses.
En aquest sentit, aquesta comunicació no ha d’incloure aquelles que són sobradament conegudes per l’asseguradora, com és l’existència mateixa de la pandèmia, o com una presumpta exposició superior al contagi de les persones d’edat avançada. Malgrat això,sembla que el que sí que caldria posar en coneixement de l’asseguradora són aquelles circumstàncies concretes i específiques que, de forma acreditada, la medicina considera que són “generadores d’un risc superior” al declarat inicialment.
Un cop finalitzat el contracte, l’asseguradora no pot imposar una modificació de tal abast com la inclusió d’una clàusula d’excepció del risc davant un eventual repunt de la pandèmia, sense que abans el client hagi comunicat l’existència d’alguna circumstància que n’agreugi el risc. Ara bé, si sobrevingués un sinistre i l’assegurat no ho hagués comunicat amb mala fe, l’existència d’aquests factors d’agreujament del risc, podria comportar que l’asseguradora quedés alliberada de la seva obligació. Tot i això, si la manca de comunicació no hagués estat amb mala fe, la prestació podria quedar reduïda, en proporció a la diferència entre la prima pactada, i aquella que s’hagués establert si s’hagués conegut l’abast real del risc.
Però aquestes consideracions no són només aplicables a un agreujament del risc, sinó també a una possible disminució dels perills. En aquest sentit, és cert que el confinament ha comportat una restricció en la mobilitat i, per tant, ha disminuït les contingències en algunes activitats cobertes per una assegurança, com ara la circulació de vehicles de motor.
Al nostre criteri, segons la interpretació dels preceptes de la Llei de Contracte d’Assegurança, no és viable canviar les condicions de forma unilateral mentre estigui vigent la pòlissa. I és que per modificar el contracte d’assegurança caldrà que ens trobem davant un risc concret cobert per l’assegurança, que es pugui veure influït directament per la pandèmia. Per exemple, estem parlant d’assegurances que cobreixin la pèrdua de beneficis d’un establiment obert al públic, que ha hagut de cessar forçosament la seva activitat com a conseqüència de les restriccions imposades per l’estat d’alarma.
En cas de tornar-se a produir aquest confinament forçós sí que podríem estar parlant d’un agreujament del risc i, a criteri de bona part de la doctrina, només podrien modificar-se les condicions de l’assegurança per acord entre les parts, però no per imposició de l’asseguradora.
En aquest sentit, des d’ADVISORIA reiterem que es tracta d’un debat jurídic que, per com ara, no té una resposta unívoca i clara, sinó diverses possibles solucions basades en interpretacions de l’articulat de la Llei de Contracte d’Assegurança.
Precisament, entre les possibles resolucions, i per disposar d’una necessària seguretat jurídica en situacions com aquestes, potser la clau passaria per una reforma legal en profunditat, que abordés situacions com les que ha provocat la pandèmia i que estem vivint avui i que dotés d’una necessària seguretat jurídica, no només a l’assegurat, sinó també a les companyies asseguradores, doncs, a dia d’avui, no serà fàcil plantejar amb èxit reclamacions d’indemnitzacions per tancament forçós d’activitats o, per exemple, reduccions de prima en assegurança de vehicles per la reducció de riscos derivants de les limitacions de mobilitat durant el confinament.
Ara com ara, el contingut de la normativa reguladora no dona respostes a les problemàtiques actuals, sinó que sembla anar un pas per darrera de la realitat. En aquest sentit, la situació que ha provocat la Covid-19 sembla que no serà puntual i, en tot cas, esdevingui o no una realitat habitual amb la que conviure, s’obre tot un ventall de conflictes.
En definitiva, la solució més adient passaria per abordar les necessàries modificacions i actualitzacions legislatives per tal que la norma donés resposta clara, efectiva i, sobre tot, segura, a realitats socials i econòmiques actuals.