El Ministeri de Sanitat ordenava, el passat 19 de març, la suspensió de l’obertura dels establiments d’allotjament turístic, d’acord amb el que disposa l’article 10.6 del Decret de la declaració d’Estat d’Alarma.

Per tant, i com tothom sap ja a hores d’ara, des d’aquell dia va quedar paralitzada i sense possibilitat d’exercici tota l’activitat turística, inclosa la d’habitatges d’ús turístic, entenent com a tals aquells que són cedits per als seus propietaris per estades curtes, és a dir, iguals o inferiors a trenta-un dies.

Com també se sap, aquesta activitat no només ha quedat paralitzada per aquesta raó, sinó que la seva represa també està condicionada a les restriccions de mobilitat, amb l’evident davallada de la demanda.  Per tant, una vegada cessada la paralització forçosa, el sector es troba amb aquest segon i gran obstacle.

És per això que el sector turístic en general i els habitatges d’ús turístic en particular es veuen obligats a reorientar-se o a reconvertir la forma d’exercici, essent potser els apartaments turístics, l’activitat que té més opcions de donar un cop de timó per garantir la seva continuïtat.

Així, una de les opcions per aquests tipus d’allotjament, és el canvi de modalitat en la cessió de l’habitatge. Una modificació que inclou, des de la posada en el mercat d’aquesta residència per ser destinats a l’arrendament, fins a la possibilitat d’oferir-los com a lloguer de temporada.

És a dir, la cessió per estades curtes, inferiors a trenta-un dies, i que inclouen els serveis propis de la indústria turística hotelera, com la neteja o el telèfon d’atenció al client 24h, així com la preceptiva autorització administrativa, els donen la condició d’habitatges d’ús turístic, i per tant estan sotmesos a la regulació corresponent.

Tenint en compte que ara no hi ha activitat, s’obre la possibilitat de revertir la situació aquests habitatges i desvincular-los de l’activitat estricta de referència. Com? Transformant-los en habitatges destinats a lloguers de temporada, amb el que això implica: la cessió de l’ús de l’habitatge per temps superior a trenta-un dies, i sense la prestació de serveis complementaris als de la indústria hotelera. Per tant, estaríem davant els lloguers, d’estiu o d’hivern, tradicionals.

Una modalitat que no està sotmesa a la regulació administrativa a la qual sí que ho estan els habitatges d’ús turístic i, per tant, no estan subjugats a l’obtenció d’autorització administrativa habilitant.

D’aquesta manera, es pot donar a tot aquest parc d’habitatges un altre ús, diferent del de residència habitual, però també diferent del d’arrendament per a habitatge d’ús habitual. D’aquesta manera, se cedeixen per a ocupacions “de temporada”, que estan sotmeses a la legislació reguladora dels arrendaments però no pas en la modalitat d’habitatge, sinó en la d’ús diferent del d’habitatge. En aquest sentit, la legislació d’arrendaments urbans només contempla com a arrendament d’habitatge aquella en què “l’arrendament recau sobre un immoble quina destinació primordial sigui la de satisfer la necessitat permanent d’habitatge de l’arrendatari”. Tota la resta de cessions d’ús d’immoble es consideren com a “arrendaments per a ús diferent del d’habitatge”.

En el context actual ens trobem, doncs,  amb la possibilitat que proliferi l’oferta del lloguer de temporada tradicional, en el que els propietaris cedeixen els habitatges per mesos o per temporades, sigui d’estiu o d’hivern. D’aquesta manera, tampoc hi ha prestació de serveis complementaris propis de la indústria hotelera i tampoc queden subjectes a la normativa administrativa reguladora dels habitatges d’ús turístic.

Això sí, si aquests habitatges que havien estat destinats a activitat d’ús turístic, són destinats a lloguer de temporada, caldrà que els propietaris cursin la corresponent baixa administrativa de l’activitat. Un risc, especialment a Barcelona i a grans ciutats, perquè, en temporades posteriors pot ser que no sigui possible tornar a obtenir l’autorització administrativa per les restriccions que s’estableixen en el nombre d’aquests tipus d’allotjaments.  

En definitiva, la principal diferència entre els allotjaments tradicionals, com ara els hotels, i els pisos de lloguer d’ús turístic és que n’hi ha un que té l’opció de reprendre l’activitat mitjançant aquest canvi de modalitat.