En data 9 de juliol de 2020 el TJUE ha dictat l’esperada sentència en relació amb la validesa i el control d’abús dels contractes de novació o transacció de clàusules sòl, així com la clàusula de renúncia del consumidor a reclamar judicialment, de resultes de la qüestió prejudicial plantejada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 de Terol en data 26 de juny de 2018.

Antecedents del cas i criteri del Tribunal Suprem (STS d’11 d’abril de 2018).

La sentència del TJUE de 9 de juliol de 2020 (C-452/18) contradiu el Tribunal Suprem espanyol, que en data 11 d’abril de 2018 va dictar una sentència que, canviant el seu propi criteri anterior, va declarar que eren acords vàlids els contractes, auto denominats transaccions en les quals s’incloïa una clàusula de renúncia al consumidor per a no reclamar per la clàusula sòl, considerant el TS que es complien les exigències de transparència en el contracte atès ‘’el context i la difusió pública general de la STS de 9 de maig de 2013, que declarà la nul·litat de les clàusules sòl de diverses entitats, era notòriament coneguda’’, i perquè ‘’els clients havien transcrit de pròpia mà l’especial coneixement del qual signen ressaltant el seu contingut’’.

Aquesta sentència del TS va tenir el vot particular del Magistrat Javier Orduña, que basava la seva fonamentació jurídica en què els documents que van estipular els prestataris amb el banc van ser oferts per l’entitat bancària de forma predisposada, preredactada i imposada per aquesta, sense que l’entitat bancària acredités que aquests documents fossin realment negociats. Un cop més, la sentència TJUE de 9 de juliol de 2020 van en consonància amb els d’aquest Magistrat.

Què resol la STJUE de 9 de juliol de 2020?

Cal posar en cautela els titulars informatius que s’han difós arran de la publicació d’aquesta sentència del TJUE, atès que cal tenir en compte, un cop més, tant l’ambigüitat de la resolució del TJUE en determinats aspectes com la interpretació que en farà el Tribunal Suprem.

  1. En primer lloc, la sentència resol, en un supòsit de novació d’un préstec, que no és contrari a la Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d’abril de 1993, sobre les clàusules abusives en els contractes subscrits amb consumidors, que un consumidor pugui renunciar a fer valer el caràcter abusiu d’una clàusula originària en el marc d’un contracte de novació mitjançant el qual aquesta renúncia als efectes que comportaria la declaració del caràcter abusiu de tal clàusula originària, sempre que la renúncia procedeixi d’un consentiment lliure i informat (apartat 28).
  2. En aquest sentit, el TJUE declara que la renúncia d’un consumidor a fer valer la nul·litat d’una clàusula abusiva únicament pot ser presa en consideració si, en el moment de la renúncia, el consumidor era conscient del caràcter no vinculant (abusiu) d’aquesta clàusula i de les conseqüències que aquesta comportava. Davant aquesta situació en què s’ha d’acreditar que el consentiment va ser lliure i informat, cal tenir en compte que la càrrega de la prova que una clàusula ha estat negociada individualment recau sobre l’empresari, segons el que disposa l’art. 82.2 del Text Refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris.
  3. En relació amb el control d’abús i transparència del contracte de novació o transacció i les circumstàncies de la seva celebració, la sentència inclou dos elements molt importants, totalment contraris al criteri de la STS d’11 d’abril de 2018.

En primer lloc, estableix que la circumstància que la formalització del contracte de novació s’emmarqui dins de la política general de renegociació dels contractes de préstec hipotecari que incloïen una clàusula «sòl», iniciada per les entitats bancàries arran de la sentència 241/2013 del Tribunal Suprem, de 9 de maig de 2013, podria constituir un indici que el consumidor no va poder influir en el contingut de la nova clàusula «sòl», i per tant, que no va ser negociada (apartat 36).

D’altra banda, també resulta molt rellevant la consideració relativa a què la circumstància que el client introduís abans de la seva signatura en el contracte de novació l’esment, escrit de pròpia mà, en la qual indicava que comprenia el mecanisme de la clàusula «sòl» no permet per si sola concloure que aquesta clàusula va ser negociada individualment i que el consumidor va poder efectivament influir en el contingut d’aquesta (apartat 38).

I conclou que, tenint en compte les dues circumstàncies anteriors, pot declarar-se abusiva la clàusula d’un contracte de novació o transacció que té la finalitat de modificar una clàusula potencialment abusiva d’un contracte anterior si no ha estat negociada individualment (apartat 39).

3) I en relació amb la clàusula de renúncia a reclamar judicialment imposada al consumidor amb relació a la nova clàusula sòl, el TJUE també contradiu al Tribunal Suprem, un cop més.

La sentència declara que la renúncia a fer valer davant els tribunals les seves pretensions relatives a la nova clàusula «sòl», cal destacar que, com ja va dir l’Advocat General en els punts 43 i 44 de les seves conclusions, un consumidor no pot comprometre’s vàlidament a renunciar per al futur a la tutela judicial i als drets que li confereix la Directiva 93/13. En efecte, admetre la possibilitat que el consumidor renunciï prèviament als drets que li confereix el sistema de protecció establert per la Directiva seria contrari al caràcter imperatiu del citat precepte i posaria en perill l’eficàcia d’aquest sistema (apartat 76).

Valoració d’ADVISORIA respecte la Sentència del TJUE.

Si bé la sentència del TJUE de 9 de juliol de 2020 contradiu el criteri del Tribunal Suprem (STS d’11 d’abril de 2018), el cert és que l’ambigüitat de determinats aspectes de la resolució no convida a l’optimisme en relació amb la interpretació que en farà el TS, i en conseqüència, les Audiències Provincials.

Aquesta sentència deixa a l’arbitri dels tribunals nacionals la valoració, per exemple, si el consentiment ha estat lliure i informat o si el consumidor va comprendre les conseqüències econòmiques de la novació o la transacció, quan és notori i irrefutable que les entitats varen predisposar, preredactar i imposar les condicions de les transaccions o de les novacions.

I és que resulta preocupant, des de la perspectiva de la seguretat jurídica, l’estovament del mateix TJUE, atès que l’Alt Tribunal no és prou taxatiu en reiterar la seva pròpia doctrina jurisprudencial, relatiu a què la no vinculació a una clàusula abusiva no és graduable ni pot tenir caràcter parcial. És a dir, la no vinculació dels consumidors a les clàusules abusives suposa una no vinculació absoluta i incondicional, no susceptible de convalidació ni per via de la novació ni de la transacció.

Amb relació als efectes convalidants d’una nul·litat d’una clàusula abusiva, a través d’una novació o transacció, la doctrina jurisprudencial del TJUE ha estat molt clara en sentències anteriors. La més coneguda, la STJUE (Gran Sala) de 21 de desembre de 2016 (assumptes acumulats C-154/15, C-307/15 i C-308/15) que va declarar la retroactivitat total dels efectes de nul·litat de la clàusula sòl, va reiterar que l’efecte de no vinculació (apartat 57), com a expressió de la ineficàcia resultant de la declaració d’abús, queda assimilat a una nul·litat radical o de ple dret, tal com ja contempla el nostre article 8 de la LCGC, i que la nul·litat radical no es pot convalidar per novacions o transaccions futures.

Aquests principis del TJUE que atorguen a l’article 6.1 de la Directiva 93/13/CEE el rang de norma imperativa i d’ordre públic han de ser observats pels tribunals nacionals, conforme el principi de primacia del dret comunitari, i cal posar de manifest que no ha estat seguit per la Sala Civil del Tribunal Suprem ni per algunes Audiències Provincials, majoritàriament en perjudici del consumidor.

En aquest sentit, resulten sorprenents els canvis de criteris del mateix Tribunal Suprem, més tenint en compte que el tenor literal de la llei és molt clar.

L’article 10 de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris disposa: «La renúncia prèvia als drets que aquesta norma reconeix als consumidors i usuaris és nul·la».

És difícil de trobar un raonament jurídic que permeti fonamentar el canvi radical de criteri del Tribunal Suprem espanyol que va mantenir fins a la referida STS d’11 d’abril de 2018, totalment contrari a l’actual, que declarava reiteradament, a diferència d’ara, que “la nul·litat absoluta o de ple dret és inesmenable i no permet la convalidació del contracte” (per totes, vg. STS núm. 654/2015, de 19 de novembre, reiterat entre moltes altres, STS núm. 558/2017, de 16 d’octubre).

Per tot el que s’ha exposat, la conseqüència de la declaració de nul·litat d’una clàusula abusiva inclosa en un préstec hipotecari hauria de ser la declaració de nul·litat de la novació o de la transacció posteriors, en virtut del principi “quod nullum est, nullum effectum producit” (el que és nul, cap efecte produeix) i que les renúncies imposades al consumidor, en tot cas, han de declarar-se nul·les.

Però malauradament, a conseqüència de la inseguretat jurídica i dels canvis de criteris dels Alts Tribunals, tant l’estatal com el comunitari, que obeeixen a motius que escapen del Dret, per endavant es preveu un escenari judicial incert que requerirà el màxim rigor jurídic en la presentació de demandes judicials i davant els efectes d’aquesta sentència és aconsellable la màxima prudència i rigor informatiu, atès que no es pot afirmar amb la rotunditat que s’està fent que aquesta resolució hagi estat un cop a la banca ni que hi hagi d’haver una allau de sentències estimatòries en favor del consumidor.

Si tenen qualsevol dubte al respecte, a ADVISORIA l’assessorarem a través dels nostres professionals especialitzats en Dret Bancari.