El pòxim 26 d’abril se celebra el Dia Mundial de la Propietat Intel·lectual i, enguany, arriba en un moment tan insòlit com l’actual. La pandèmia ha arribat a plantejar una polèmica, també inèdita, com és la de si sortir a cantar als balcons i difondre-hi música mitjançant altaveus pot estar subjecte a pagament a SGAEla Societat General d’Autos i Editors, i Associacions de Protecció de Drets d’Autors i Intèrprets de la tarifa corresponent.
Des del punt de vista jurídic, aquest fet de cantar als balcons o de difondre-hi música mitjançant altaveus, constituiria el que la llei de propietat intel·lectual defineix com a acte de comunicació publica, tot aquell acte pel qual una pluralitat de persones pugui tenir accés a l’obra sense prèvia distribució d’exemplars a cadascuna d’elles, i com a un dels supòsits concrets d’acte de comunicació publica, en el que podria quedar incardinat el que ens ocupa, es defineix com a emissió o transmissió de l’obra, en lloc accessible al públic, mitjançant qualsevol instrument idoni. Per tant, des d’un punt de vista estrictament normatiu, es podria arribar a entendre que es tracta de veritables actes de comunicació publica i, per tant, subjectes a compensació equitativa, es a dir, a pagament de la corresponent tarifa a les entitats de gestió que són els subjectes que s’ocupen d’aquesta recaptació. Aquest és el fonament que determina que comerços i establiments de restauració amb música ambiental o amb projeccions audiovisuals, estiguin subjectes al pagament de les tarifes establertes, de les que es fa pagament a SGAE.
Val a dir que la SGAE, en el cobrament d’aquests imports no actua només per compte propi, sinó que té delegades aquesta funció per altres entitats tals com les anteriorment esmentada AGEDI, que és l’entitat de gestió de productors, i AEDI que és l’entitat de gestió d’artistes, intèrprets i executants. Doncs bé, és SGAE, la Societat General d’Autos i Editors, qui s’ocupa de la recaptació de les tarifes, que es meriten mensualment però que es facturen trimestralment, tan per compte propi, com per compte d’altres entitats que li tenen delegada la gestió.
En conclusió, difonent música pels balcons, s’estan realitzant, en termes estricament normatius, veritables actes de comunicació publica. Ara bé, val a dir que SGAE ja s’ha pronunciat en aquest sentit i detallen que no ho considera així. Per tant, no merita pagament de cap tarifa.
Potser no és tant que no es pugi considerar acte de comunicació publica, sinó de la dificultat o pràctica impossibilitat de subjectar al pagament de tarifes als particulars que portin a terme aquesta activitat.
Es tractaria, en definitiva, d’una activitat assimilable a la que porten a terme comerços i restauració que es considera que, per raó de l’ambientació musical, estan portant a terme actes de comunicació publica i, per tant, subjectes al pagament de les tarifes corresponents. Precisament pel singular moment que estem vivint i més enllà pel present, pel futur, en el que pot ser molt greu la situació econòmica de comerços i locals de restauració, el que caldria plantejar-se la SGAE és la possibilitat de condonar, suspendre o prorratejar el pagament de les quotes a tots aquells comerços i establiments de restauració que han hagut de tancar portes forçosament.
Si el supòsit de fet del pagament és la comunicació publica, quan –o mentre- no es dóna aquesta comunicació publica, pel tancament forçós dels establiments, i per un període de temps que, de moment és indeterminat, aquest supòsit de fet desapareixeria, almenys temporalment.
En aquest sentit, tractant-se, com ho és, d’una obligació contractual, seria aplicable l’anomenada clàusula anomenada rebus sic stantibus, el que traduït literalment seria “estant així les coses”, que és una elaboració jurisprudencial que permet la revisió d’obligacions contractuals quan per circumstàncies sobrevingudes s’ha alterat l’equilibri econòmic del contracte, fins al punt de que a una de les parts li pugui resultar impossible o molt onerós, donar-li compliment.
Aquesta seria una mesura que podria contribuir a col·laborar amb la recuperació dels sector comercial, de l’hostaleria i la restauració, sectors greument afectats per la situació, i “estant així les coses” -fins al punt d’arribar-se a plantejar qüestions com si una activitat tant innòcua i amb certa finalitat social, com la de sortir als balcons a cantar, o posar-hi altaveus, o representar-hi escenes d’obres de teatre, amb la sola finalitat d’amenitzar la dura situació de confinament, s’ajusta o no a la llei-, i més com es previsible que estaran en un immediat futur, a ben segur que tot ajut es poc per aquests sectors.